Barcelona i CLAC

Ara fa poc es presentava a Barcelona un manifest, signat per un estol d’intel·lectuals de qualitat indiscutible, de l’entitat CLAC (Centre Lliure d’Art i Cultura) en què es clamava, textualment, per una Barcelona amb el “caràcter cosmopolita que sempre ha tingut”. En bona mesura, és una lògica reacció al desplegament abusiu de la cultura popular i el suport exagerat que està tenint el folklore per part de les nostres autoritats, i al fet insòlit que, a TV3, ja no es pugui veure un telenotícies sense l’aparició de castellers, fires del cargol, forasters, boletaires, collites pròpies, endrapades...

Ara fa poc es presentava a Barcelona un manifest, signat per un estol d’intel·lectuals de qualitat indiscutible, de l’entitat CLAC (Centre Lliure d’Art i Cultura) en què es clamava, textualment, per una Barcelona amb el “caràcter cosmopolita que sempre ha tingut”. En bona mesura, és una lògica reacció al desplegament abusiu de la cultura popular i el suport exagerat que està tenint el folklore per part de les nostres autoritats, i al fet insòlit que, a TV3, ja no es pugui veure un telenotícies sense l’aparició de castellers, fires del cargol, forasters, boletaires, collites pròpies, endrapades de calçots i tot el que es vulgui (la sardana, pobra, ha caigut en desgràcia): és comprensible que la gent que s’ha format en una cultura universal i metanacional trobi desmesurada aquesta abusió d’unes formes de cultura que, essent de gran dignitat, posseeixen l’inconvenient de ser sempre idèntiques, invariables, sense poder de metamorfosi ni impuls cap a la creativitat.

Però els signants del manifest, presents o no en un acte més aviat improvisat i mancat de concepte, molts d’ells amics d’un servidor (que formava part de l’entitat, i se n’ha donat de baixa), no van tenir present una de les propietats més glorioses, o el contrari, de la cultura de Barcelona, parlant diacrònicament: la mediocritat. Res a veure amb Londres, París, Berlín o, fins i tot, Zuric. Només cal reveure aquella famosa entrevista que Soler Serrano va fer-li a Josep Pla —pagès molt viatjat— per recordar que, a Barcelona, tradicionalment, ha sigut vulgar l’arquitectura (la del XIX ençà), la vida quotidiana, les arts plàstiques i també, ai las!, la literatura. És clar que hi ha dues grans excepcions al XX: les fites altíssimes del Modernisme en arquitectura (no en literatura) i en cultura d’esbarjo mai ressuscitada (des del Romea de Josep Maria de Sagarra a la vida nocturna del Paral·lel), i l’enorme literatura del Noucentisme, la seva arquitectura en part, molt menys la pintura, i un ideal de civilitat hereu de la gran pedagogia nascuda amb la Mancomunitat. Molt més tard, als setanta i vuitanta —fins que Barcelona es va massificar i banalitzar a causa d’un turisme embadalit, mal informat i sense el menor gust—, Barcelona va viure unes dècades amb una enorme activitat editorial, literària —els autors sud-americans establerts a la ciutat, per exemple—, artística —Tàpies, l’auge de les galeries d’art i del cinema— i en d’altres camps. Una cultura cosmopolita, i vam agrair-ho molt al seu moment, efímer.

Ara bé: ¿era tot això una cultura que anava més enllà de la burgesia barcelonina que conservava, amb més espectacle que solera, formes de vida educades, també viatjades, que equivalien només a una deixia de la gran burgesia d’abans de la Guerra Civil? No: aquesta cultura (Gauche Divine, Tuset Street) posseïa un elitisme propi de gent privilegiada i distingida i una escassa vocació didàctica —vull exceptuar l’Escola Eina de disseny—, que de cap manera podia arribar més enllà d’aquells cenacles. Era una cultura enormement viva, que va donar prestigi a Barcelona, però que vivia en un hortus conclusus, igual com vivien en un paradís emmurallat D’Ors, Carner, Riba o Foix a les millors tertúlies de cafè.

La veritat sociològica és que Barcelona no ha tingut mai vocació cosmopolita; ha sigut, com deia molt bé Joan Maragall a la seva Oda nova, una ciutat “airosa” i “riallera”, però també “covarda, cruel i grollera”; més encara, “una menestrala pervinguda”. Barcelona ja era així el 1909, i el panorama no ha canviat. Prat de la Riba, Cambó i Galí van fer el possible per donar altura intel·lectual a la ciutat; però les bases ideològiques de la burgesia històrica són tan volubles i mesquines, i s’han sotmès tan a gratcient, amb els anys, a la lògica del capitalisme neoliberal o a la impudícia del nacionalisme folklòric, que, llevat de les colles ja dites, la cultura que ha imperat a Barcelona ha estat d’una vulgaritat mig heretada dels medis rurals (avui, amb més salut que la metròpolis), mig promoguda pel pujolisme i els seus hereus descafeïnats, que detesten la capital.

Si el CLAC es presentés com un partit, decidit a fer feina, en el futur, en un Parlament i en les conselleries d’Educació i de Cultura, donaria tot el meu suport a la iniciativa. Perquè dir que Barcelona “sempre ha estat cosmopolita” és caure en una il·lusió gens pròpia, justament, dels intel·lectuals.