La il·lusió de carrer

Fins i tot pels qui mai o gairebé mai no hem votat els socialistes, la seva debilitat actual és una mala notícia, la seva actitud a la defensiva un mal auguri i fins i tot el seu nerviosisme episòdic un angoixant indici. Però res no és gaire sorprenent des de fa uns mesos, o des de les eleccions europees. El que hauria pogut quedar només com una etapa grogui del socialisme, té ara un altre diagnòstic o fins i tot un altre pronòstic. El que fa un temps podia semblar una etapa en guaret per refer-se, ara pot llegir-se com un temps perdut i potser fins i tot com un error polític de gravetat.
...

Fins i tot pels qui mai o gairebé mai no hem votat els socialistes, la seva debilitat actual és una mala notícia, la seva actitud a la defensiva un mal auguri i fins i tot el seu nerviosisme episòdic un angoixant indici. Però res no és gaire sorprenent des de fa uns mesos, o des de les eleccions europees. El que hauria pogut quedar només com una etapa grogui del socialisme, té ara un altre diagnòstic o fins i tot un altre pronòstic. El que fa un temps podia semblar una etapa en guaret per refer-se, ara pot llegir-se com un temps perdut i potser fins i tot com un error polític de gravetat.

Quan els socialistes van elegir el seu secretari general i van optar per Alfredo Pérez Rubalcaba contra Carme Chacón, el febrer del 2012, ho van fer per un marge molt petit i després d'un estira-i-arronsa probablement duríssim. L'observador que pensés en el futur de l'esquerra sentia llavors que Carme Chacón encarnava una cosa semblat a un impuls testimonial o difús, primer, però potser després real i potent de revitalització de constants vitals enfonsades, moralment, políticament, parlamentàriament.

Sí, per descomptat que el que intentava fer Chacón era un exemple de camaleonisme polític, perquè liderar l'esquerra socialista renovada després d'haver governat com a socialista semblava un contrasentit. Però no hi havia cap contradicció davant el significat de preferir Pérez Rubalcaba. És probable que la vella guàrdia de votants del PSOE, bona part dels seus quadres i fins i tot els mers simpatitzants identifiquessin en Rubalcaba la continuïtat de la solvència professional. Fins i tot el PP preferia Rubalcaba, la qual cosa és una pista per definició perillosa.

Ja fa temps d'això, però no una era geològica, com podria semblar. Pot ser que alguna part del somnambulisme actual del PSOE neixi d'aquella decisió, o sovint m'ho ha semblat. “El vertigen ha pogut més que el desig de canvi”, va titular llavors el diari Público, el 5 de febrer del 2012. Tres anys després té una mica de malastruga premonició sobre un ajornament equivocat o un pas enrere dels socialistes mal decidit. Les pors que van podrien haver frenat aquell tímid relleu a favor de Chacón avui es revelen monstruositats incontenibles, però llavors ja bategaven, els avisos arribaven per totes bandes, l'evidència d'una desmobilització també i fins i tot era flagrant la nebulosa tangible d'un hem-de-fer-alguna-cosa.

La tendència a infravalorar la ciutadania és pròpia de règims autoritaris i democràcies febles

I ho van fer, per descomptat, però ho van fer uns altres. I potser entre els qui ho han fet n'hi hagi alguns que van confiar en un rellançament dels socialistes després de passar per la UVI en què els va ficar la majoria absoluta del PP el novembre del 2011. La lliçó havia estat dura i directa. El PSOE necessitava escapar com fos i sense càlculs de la inèrcia per frenar una caiguda fragorosíssima. Però encara no tenia al davant un enemic real. Tenia, a la seva esquerra, un creixement significatiu però no intimidatori d'IU, tenia alternatives testimonials, però no tenia el que té avui: una mobilització ciutadana que sense moure's de casa sent que el temps del PSOE ha deixat de ser el temps d'avui, encara que no necessàriament el de demà.

La tendència a infravalorar la ciutadania és pròpia de règims autoritaris i democràcies febles; tendeixen a creure que els missatges volàtils i els eslògans funcionen sols i la ciutadania vota el que un vol que voti amb les armes del màrqueting i la publicitat. Però aquesta democràcia ja comença a mostrar signes d'una maduresa insòlita, que és el mateix que va passar en la insòlita maduresa de lliurar deu milions de vots als socialistes el 1982. Per a molts va ser el principi de l'infern, i és normal, però per a la majoria dels ciutadans va significar la consagració d'una democràcia real i per fi des de l'esquerra, per molt endolcida que fos aquella esquerra en relació amb els seus anys de formació marxista i antifranquista.

Avui l'analogia és vàlida, però ho és introduint els correctius que trenta-tants anys d'experiència democràtica exigeixen. La deserció de l'electorat i el descrèdit del socialisme enfront de la poderosa mobilització de Podem, també argumental i programàtica, no prejutja el final ni condemna a l'extinció el socialisme. Sí que significa un càstig cruel i gairebé despietat a la llarga durada d'una decadència, a l'absència de motors convincents de rellançament i potser fins i tot a la cautela interessada i autoprotectora amb què van assumir els resultats sens dubte catastròfics el novembre del 2011.

Avui Podem és marca imbatible en atractiu i emotivitat tant per mèrits propis com per l'autisme social i involuntari d'aquell socialisme i la insuficiència d'una resposta pròpiament política a la crisi institucional de l'Estat, per fi de cicle anunciat ja moltes vegades i a la mateixa majoria absoluta del PP.

I no sembla que la negociació d'un pacte antiterrorista amb la dreta que diu adéu al poder sigui el millor mecanisme per recuperar credibilitat o assegurar la lleialtat de l'electorat que continua incòmode amb la il·lusió, com diu aquest diari, de carrer.

Jordi Gràcia és professor i assagista.