Confiança i revolució democràtica

El primer dia del 2015 ens porta desitjos per a la vida social del nou any. En la nostra condició contemporània, caracteritzada per la complexitat, la conflictivitat i la incertesa, una de les claus per avançar és recuperar la confiança, clau de la política. I avui no ens serveixen interpretacions universals, unívoques, immutables i dogmàtiques: la confiança perduda es recupera des de les complicitats i solidaritats reals i locals, i des d'un nou tipus de política amb la participació intensa de la ciutadania.

Perquè si en alguna cosa ha destacat el 2014 ha estat en l'ensorrament de la c...

El primer dia del 2015 ens porta desitjos per a la vida social del nou any. En la nostra condició contemporània, caracteritzada per la complexitat, la conflictivitat i la incertesa, una de les claus per avançar és recuperar la confiança, clau de la política. I avui no ens serveixen interpretacions universals, unívoques, immutables i dogmàtiques: la confiança perduda es recupera des de les complicitats i solidaritats reals i locals, i des d'un nou tipus de política amb la participació intensa de la ciutadania.

Perquè si en alguna cosa ha destacat el 2014 ha estat en l'ensorrament de la confiança en els nostres governants i en una part de la classe política, que ha evidenciat la seva corrupció sense límits i el seu enriquiment il·lícit. El punt màxim d'aquest procés de desencantament va tenir lloc a l'estiu, quan es van fer públics els deutes amb Hisenda de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, i l'aflorament de totes les irregularitats de la seva família, començant per una cosa ja sabuda, com les presumptes comissions del 3% al 6%, no ha deixat de tenir un efecte moral devastador en la societat catalana. Si la política es basa a confiar que els governants que ens representen sabran afrontar els conflictes, aquest any no ha pogut ser més decebedor.

Certament se salven alguns jutges i polítics honestos, però la nostra confiança en certes institucions no pot haver caigut més baix. La majoria dels bancs no només han demostrat que no ens en podem fiar, sinó que també han deixat clar que s'han dedicat durant anys a estafar a bastants dels seus clients amb hipoteques abusives, preferents i altres productes tòxics. Fins i tot un cop dins de la crisi, i amb el rescat fet amb diners públics, han dilapidat els fons en benefici d'uns pocs personatges pretesament respectables. I la gran majoria de les grans obres públiques de l'època de vaques grasses van dedicar una part substancial a la corrupció i als excessos.

El sociòleg Niklas Luhmann insistia en el seu llibre Confianza (1968) que aquesta és la clau de l'avanç en les nostres societats: la confiança constitueix una forma efectiva de reducció de la complexitat, és una operació de voluntat, augmenta la tolerància a la incertesa i s'expressa en la solidaritat del grup. I el filòsof Byung-Chul Han, en la seva crítica a La sociedad de la transparencia (2012), relaciona l'exigència de transparència a la total pèrdua de confiança. Segons la seva visió hipercrítica, neoheideggeriana i nihilista, el control panòptic digital mai podrà substituir la confiança, que és la que ha produït espais lliures i d'acció.

En tot cas, un dels objectius d'aquest any hauria de ser començar a reconstruir la confiança, i per això és necessari un canvi democràtic, que comporti la revisió de la Constitució i el relleu d'una bona part de la classe política, d'unes generacions que ja ho han donat tot i que han esgotat els recursos, la paciència i la confiança del país amb les seves mentides. Una revolució democràtica, que es basi en una recuperació de la confiança, només es pot produir on és possible la veritat.

En aquest sentit el nostre país té la gran sort que l'alternativa la representin persones com Pablo Iglesias, i tot l'equip i els delegats i delegades de Podem, i Ada Colau i tota la xarxa que aglutina i entreteixeix dels diversos partits, grups i activismes barcelonins en la plataforma de confluència Guanyem Barcelona. D'aquí pot arrencar el canvi democràtic i la recuperació de la confiança, partint d'uns codis ètics ja aprovats. Dels joves motivats, formats a les nostres universitats públiques, que lluiten per una societat en què tinguin el lloc que els correspon. I d'Ada Colau i una PAH ( Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) que han aconseguit l'efecte desculpabilitzador que el que era viscut com una derrota, el no poder pagar la hipoteca o el lloguer, no es percebi com a pobresa sinó com a injustícia.

La recuperació de la confiança en si mateixos i la potenciació de la solidaritat que ha impulsat la PAH a tot Espanya és un bon punt de partida per a la recuperació de la confiança en la política. I no és casual que els diversos Podem sorgeixin dels indignats del 15-M i de l'eslògan de la PAH: “Sí que es pot”. La recuperació de la confiança radica en l'empoderament de les persones, el protagonisme de la ciutadania, la insistència dels moviments feministes i ecologistes, l'embranzida de les associacions veïnals i urbanes, l'activisme de tot tipus de col·lectius i l'auge de l'economia cooperativa.

És aquesta consciència que no tot està perdut en el forat del neoliberalisme, el consumisme i el deute, sinó que hi ha una revolució pendent, que és possible anar fent cada dia, com apuntava Marina Garcés en aquestes pàgines fa pocs dies, cosa que podem veure en l'horitzó del nou any. Per tant: els millors auguris pel 2015!

Josep Maria Montaner, arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC.