Fantasmes nipons

Què hi ha en la literatura japonesa que atreu tant? Es podria dir que, si bé hi ha un element d’exotisme, aquest exotisme ha de ser digerible a Occident. Jorge Luis Borges ja deia que havia deixat de confiar en les traduccions quan, davant d’un text japonès traduït d’una mateixa font per mans diferents, n’havien sortit dos textos risiblement dispars.

De Yasunari Kawabata a Yukio Mishima, de Kenzaburo Oe a Haruki Murakami, la cultura literària japonesa va viure des dels anys cinquanta un apropament a tot el que venia de Nord-amèrica, i avui dia, el que aleshores es va veure com un fet po...

Què hi ha en la literatura japonesa que atreu tant? Es podria dir que, si bé hi ha un element d’exotisme, aquest exotisme ha de ser digerible a Occident. Jorge Luis Borges ja deia que havia deixat de confiar en les traduccions quan, davant d’un text japonès traduït d’una mateixa font per mans diferents, n’havien sortit dos textos risiblement dispars.

De Yasunari Kawabata a Yukio Mishima, de Kenzaburo Oe a Haruki Murakami, la cultura literària japonesa va viure des dels anys cinquanta un apropament a tot el que venia de Nord-amèrica, i avui dia, el que aleshores es va veure com un fet polèmic, que va fer topar dues generacions que havien patit diversament la Segona Guerra Mundial, és plenament acceptat. D’aquí l’expansió més fluida a altres llengües.

Manazuru, topònim real d’una península japonesa, és la paraula que actua amb efecte hipnòtic en aquesta novel·la d’Hiromi Kawakami (Tòquio,1958). Manazuru és el nom que el marit de Kei, desaparegut fa 12 anys, va deixar escrit en el seu dietari. Kei, una dona d’uns 40 anys, ha reconstruït la seva vida amb un altre home, Seiji, i viu també amb la seva filla i la seva mare, però una insatisfacció profunda, que la fa viure penjada d’un núvol, fa que ho deixi tot enrere i vagi cap a la costa de Manazuru a veure si troba la petja del seu marit. I allà, efectivament, trobarà alguns fantasmes: interiors i literals.

Subtilesa i delicadesa, una prosa detallada que descriu a consciència els sécs de l’ànima: vet aquí l’estil de Kawakami, autora de la qual l’editorial Quaderns Crema ja ha traduït cinc llibres en el darrer lustre. El lirisme i la ingravidesa hi són presents, i la gràcia és que això, contràriament al que es pensa, pot limitar també amb la foscor, el malestar i les tenebres interiors, fet que desbarata els perills de la intimitat massa edulcorada.

La novel·la, que parla del desamor i l’absència en les relacions familiars, de tot allò tan més misteriós com més obvi que se’ns presenta en la quotidianitat, és sobretot un viatge des del realisme fins a tot allò fabulós, que no sabem si pertany al món de l’objectivat o a un trastorn de la protagonista. Vet aquí un viatge literàriament suggestiu, que potser sorprendrà una mica els lectors de Kawakami, que en obres anteriors havien llegit una història amb fets i perfils més diàfans.

L’únic problema, certament, és que el somieig i la vaguetat acaben desenfocant l’argument, que sovint se’ns esmuny de les mans, i anem a les palpentes entre el pla real i allò somiat o imaginat. L’atmosfera ens embolcalla i la prosa ens acaba produint una plaent impressió estètica, però al final l’autora sembla preferir crear sensacions més que no pas fixar la clau lògica de la trama.

Kawakami va publicar el seu primer llibre el 1994. Des de llavors, no ha deixat de construir una obra sòlida i guanyar premis de prestigi, els quals l’han convertit en un valor literari indiscutible. La seva obra fa pensar en altres autores nascudes cap a l’any 60: Yoko Ogawa (Hotel Iris, La fórmula més estimada del professor...) o Banana Yoshimoto (Tsugumi, Son profund, Records d’un carreró sense sortida...).

Neoromanticisme, intimisme, atmosfera, el sobrenatural com a punt de fuga vital, una veu femenina que ve des d’una regió literària particular, a la qual els traductors s’esmercen a trobar el to adequat, com fa aquí Marina Bornas Montaña... No és gens estrany, doncs, que el lector que busca bona literatura i espais mentals inconeguts s’hi senti atret.