Barcelona és capital

És clar que és capital. Capital de Catalunya i capital per a Espanya. Hi ha una confusió sobre la bicapitalitat: els qui en som partidaris volem que Barcelona sigui, com a mínim, capital de dos països: de la Catalunya plenament lliure i autogovernada i de l’Espanya plurinacional i moderna que fa de pont entre les Amèriques i Europa. Naturalment, per aconseguir-ho cal que Madrid i els seus partidaris també es conformin a compartir amb Barcelona algunes coses i en concret algunes institucions i s’avinguin a més a fer una profunda reforma federal de l’Estat. Un no res, vist com han anat les coses...

És clar que és capital. Capital de Catalunya i capital per a Espanya. Hi ha una confusió sobre la bicapitalitat: els qui en som partidaris volem que Barcelona sigui, com a mínim, capital de dos països: de la Catalunya plenament lliure i autogovernada i de l’Espanya plurinacional i moderna que fa de pont entre les Amèriques i Europa. Naturalment, per aconseguir-ho cal que Madrid i els seus partidaris també es conformin a compartir amb Barcelona algunes coses i en concret algunes institucions i s’avinguin a més a fer una profunda reforma federal de l’Estat. Un no res, vist com han anat les coses.

Tot això és fer volar coloms, certament. La dura i implacable realitat és ara amb els qui volen una Barcelona que només sigui capital catalana i una Espanya que només tingui una capital a Madrid que regni sobre totes les províncies. Però la realitat és petita i mesquina i caldrà que algú vulgui canviar-la. Amb tot el realisme del món però també amb tot el voluntarisme que calgui.

La realitat és petita i mesquina i caldrà que algú vulgui canviar-la

Barcelona és tan capital que voldria ser també capital mediterrània i europea, i entre uns i altres no l’han deixada ser-ho, encara. L'única institució internacional que hi té la seu és la minsa Unió per la Mediterrània que va inventar-se Nicolas Sarkozy per treure pit en una presidència francesa esguerrada.

Per això és incomprensible que gent, sobre el paper patriotes, vulguin que Barcelona limiti el seu paper a fer de capital catalana; de la Catalunya independent, afegeixen, sense adonar-se que per aquest camí ens quedarem sense capital i sense independència. Jo no dubtaria gens si em fessin triar entre una independència que encara no sé què és i una autoritat aeroportuària catalana, sota control de l’Ajuntament i de la Generalitat, que gestionés, probablement amb concessions privades, el port de Barcelona, l’aeroport del Prat i fins i tot potser els de Reus i Girona, que ja solen portar l’afegitó de Barcelona als noms per atreure més viatgers i companyies.

Aquests són els debats que afecten la gent i els seus interessos, i no els que ens programen els esforçats i meritoris dirigents del procés en curs. La boira desapareix tan bon punt ens posem a discutir de fets tangibles i no d’essències, identitats i centenaris gloriosos d’unes gestes històriques massa sovint amplificades o inventades. Volem més infraestructures i competències i menys commemoracions, vet aquí. Menys voleiar de coloms i més pollastres a la cassola.