Aquells ulls còsmics

En una seqüència d'Otra Tierra (2011), opera prima de Mike Cahill, se sentia: “A la vida ens hem meravellat quan els biòlegs han pogut veure coses cada vegada més minúscules. I quan els astrònoms han pogut veure cada vegada més lluny (…). Però potser el més misteriós de tot plegat no sigui ni el que és petit ni el que és gran. Som nosaltres, vistos de prop”. Malgrat alguns manierismes irritants —aquesta estètica de reenquadraments, llanguiment axiomàtic i càmera inestable—, la pel·lícula aplicava amb rigor una mirada humanista en posar en relació l'aspecte íntim i el còsmic, ...

En una seqüència d'Otra Tierra (2011), opera prima de Mike Cahill, se sentia: “A la vida ens hem meravellat quan els biòlegs han pogut veure coses cada vegada més minúscules. I quan els astrònoms han pogut veure cada vegada més lluny (…). Però potser el més misteriós de tot plegat no sigui ni el que és petit ni el que és gran. Som nosaltres, vistos de prop”. Malgrat alguns manierismes irritants —aquesta estètica de reenquadraments, llanguiment axiomàtic i càmera inestable—, la pel·lícula aplicava amb rigor una mirada humanista en posar en relació l'aspecte íntim i el còsmic, fent de la necessitat —un espartà model de producció indie—virtut —el reflex d'una nova sensibilitat col·lectiva que privilegia l'aspecte subjectiu a l'objectiu—.

A Orígenes, Cahill repeteix la jugada, però el resultat deixa menys espai a l'ambigüitat, l'estil força el manierisme fins a trobar l'afectació i el discurs s'escora cap a l'esquema. Aquí, un biòleg molecular —Michael Pitt, una d'aquelles eleccions de repartiment que són tota una declaració de principis— intenta demostrar la veritat evolutiva mentre cau sota l'atracció romàntica d'una enigmàtica noia amb un iris singular. Les cartes que juga Cahill són massa òbvies: el pols entre les troballes irrefutables de la raó i les relliscoses creences dels integristes del disseny intel·ligent.

Tan diferents en la seva escala, Interstellar i Orígenes responen a la necessitat de resoldre un debat que adopta les formes del pols entre el pensament conservador i el progressista. Nolan decideix racionalitzar l'emoció i Cahill pren la drecera de fugir d'estudi d'una espiritualitat new age.

A Orígenes —guanyadora de l'última edició del certamen de Sitges—, Cahill continua demostrant personalitat i capacitat d'explicar, però, si a Otra Tierra formulava un discurs obert, aquí planteja una feble pel·lícula de tesi, que es creu més intel·ligent del que realment és. Al director ni se li deu haver passat pel cap fins a quin punt ha signat una pel·lícula conservadora en desafiar la tirania racional.