Perpinyà “la Catalana” mira cap a París

Perpinyà, la capital del Rosselló i principal ciutat de l'anomenada Catalunya Nord, es diu a si mateixa “la Catalana”. La ciutat està adornada amb multitud de senyeres, és fàcil sentir converses en català al carrer i als partits de l'equip de rugbi local es toca La Santa Espina i es canta L’estaca. Però els seus habitants se senten francesos. “Miren sobretot cap a París i quan creuen la frontera cap al sud diuen que van a Espanya”, reconeix amb certa amargor Jaume Roure, polític catalanista veterà.

Per tot això l'Ajuntament va incorporar la marca "la Catalana" i va ret...

Perpinyà, la capital del Rosselló i principal ciutat de l'anomenada Catalunya Nord, es diu a si mateixa “la Catalana”. La ciutat està adornada amb multitud de senyeres, és fàcil sentir converses en català al carrer i als partits de l'equip de rugbi local es toca La Santa Espina i es canta L’estaca. Però els seus habitants se senten francesos. “Miren sobretot cap a París i quan creuen la frontera cap al sud diuen que van a Espanya”, reconeix amb certa amargor Jaume Roure, polític catalanista veterà.

Per tot això l'Ajuntament va incorporar la marca "la Catalana" i va retolar més de 6.000 plaques amb els noms dels carrers en català a més de francès. Fundador del partit Unitat Catalana, ha estat durant 21 anys regidor de Perpinyà gràcies a la relació gairebé més personal que política que manté amb Jean Paul Alduy, alcalde entre el 1993 i el 2009 que ja havia succeït el seu pare, alcalde des del 1959.

Roure es va retirar de l'Ajuntament l'any passat en fer 70 anys i també va deixar el lideratge del partit, però avui estarà ajudant en les votacions del referèndum encara que ell no podrà votar perquè té la nacionalitat francesa “tot i que vinc d'una família que ja vivia al Vallespir des d'abans del Tractat dels Pirineus”.

Signat el 1648 en una illa enmig del riu Bidasoa, aquest tractat va segellar una fràgil pau entre Espanya i França i va suposar el lliurament a aquest país del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya en contra de la voluntat de les Constitucions de Catalunya. Més de 350 anys després, els símbols identitaris són pertot, però poc més. El procés no desperta gaire interès. “Els preocupa molt que Hong Kong sigui independent de la Xina, però els és indiferent el que passa a Catalunya”, ironitza Roure.

Hervé Pi, fundador de l'associació catalanista Aire Nou de Bao, també accepta que la majoria no s'interessa per la qüestió catalana, encara que creu que “els que sí que se senten afectats viuen amb gran esperança que Catalunya puguin ser un Estat perquè li donaria una altra dimensió a la identitat catalana i podria ser un país normal”.

Però una cosa és una Catalunya independent d'Espanya i una altra que la Catalunya nord se'n vagi de França. “La gent amb dos dits de front sap que aquí no n'estan convençuts i que l'independentisme és molt baix perquè es mira molt cap a París. Avui dia no es tracta de reivindicar la independència de la Catalunya Nord perquè depenem molt de l'Estat francès i això és ciència-ficció”, admet Pi.

Josep Puigbert, que s'acaba d'estrenar com a delegat del Govern a Perpiñán, coneix bé la zona perquè és de Figueres. Explica que “la voluntat independentista està basada en senyes d'identitat com la llengua, la història, la senyera, a diferència del Principat, a la Catalunya del Sud, on l'augment de l'independentisme és degut a un mal tracte fiscal, un mal tracte d'infraestructures, un mal tracte econòmic que es considera que ve des de l'Estat”. “La gent d'aquí no viu l'espoli o el problema de les infraestructures perquè no paguen impostos a Espanya, no pateixen el problema que l'N-II no es desdobli i tots els greuges d'infraestructures”, afegeix.