‘Avui no ploraré’ al Teatre Goya: Qui vol enemics quan ja té família?

El gènere teatral conegut com a “sopar amb conflicte” ja és un clàssic contemporani. Es reuneix un grup de persones en un domicili, amb l’excusa d’un sopar, i el que comença de manera pacífica i trivial s’acaba convertint en un festival de crits i retrets. En teoria tant se val si són familiars o simplement amics, però tots sabem que els llaços de sang sempre donen més bons resultats: és més fàcil ferir qui es coneix millor. La companyia T de Teatre continua en plena forma i, en un nou episodi de la seva característica promiscuïtat dramatúrgica, s’ha aliat aquest cop amb l’autor i director argentí Nelson Valente. Avui no ploraré és una comèdia de germanes en què els personatges aparentment més “bojos” són els més assenyats entre un grup d’excèntrics.

Les quatre actrius de T de Teatre tornen a reunir-se amb els seus dos actors fetitxe: Albert Ribalta i Jordi Rico, magnífics en els respectius papers de rendista multipropietari i comptable pusil·lànime. El millor del muntatge, deixem-ho clar, és la interpretació de tot l’elenc, a més de l’escenografia i el vestuari d’Alejandro Andújar. Un elegant i resolutiu escenari giratori i uns vestits de somni doten l’obra d’un aire d’alta comèdia, però la senzillesa amb la qual es descriuen els personatges fa que tots els intèrprets quedin força desaprofitats. La germana interpretada per Mamen Duch només té el Duolingo com a única il·lusió, però l’actriu es mereix alguna cosa més. Àgata Roca sosté la copa de vi amb molta gràcia, per això és una llàstima que el seu personatge sigui simplement “la germana alcohòlica”. Carme Pla interpreta la Llum, que acaba de sortir d’un ingrés psiquiàtric, i ens quedem amb ganes de saber molt més del seu passat. Marta Pérez té el personatge més llaminer del muntatge, una dona que viu en una pel·lícula permanent i que, com Blanche Dubois, sempre ha confiat en la bondat dels desconeguts.

Sens dubte, el millor d’Avui no ploraré és veure un grup d’actrius en estat de gràcia i una platea plena d’espectadores de la seva edat rient i sentint-se identificades amb aquestes dones fora de si i fartes dels seus marits. Que sigui per molts anys.