‘Breu introducció al western’: Balada trista i masculina

Quan era petit odiava el western, el gènere cinematogràfic més masculí que existeix, amb permís del bèl·lic. Aquelles pel·lícules de cowboys rudes, cavalls cansats i pobles polsegosos de mala mort em despertaven una barreja de rebuig i sopor. A Breu introducció al western, Joan Yago agafa aquest gènere com a excusa per parlar de la masculinitat: ens trobem davant d’una família de quatre homes tristos que, com marca el cànon, tenen problemes per expressar les seves emocions. El dramaturg i director Llàtzer Garcia –un altre amant de les pel·lis d’indis i vaquers– dirigeix la funció amb la seva sensibilitat habitual: tant el text com la posada en escena discorren sense estridències i deixen un pòsit que es quedarà uns quants dies en la nostra memòria.

Pepo Blasco és un funcionari que ha estat agredit al seu lloc de treball, i alhora és el causant involuntari d’una petita revolució social. Jan Serra interpreta el seu fill, un jove arquitecte sobradament preparat i a l’atur, símbol d’una joventut desconcertada i sense il·lusió, que afirma que escriu una tesi doctoral. Oriol Guinart és l’oncle, personatge de mirada desorbitada i calma aparent, que busca en el ioga o l’artteràpia les respostes que no troba a la seva vida anodina. Finalment, Eduard Benito interpreta l’avi (bigoti i barret de cowboy), un policia retirat i amb inici de demència, a qui només les escapades a la Filmoteca amb el seu net li insuflen una mica de vida. Davant d’aquest panorama, les reduïdes proporcions de la Sala Flyhard es converteixen alternativament en un pis i en un cinema (escenografia d’Anna Tantull), amb una fila de butaques vermelles i una paret plena de cartells antics: Duelo al sol, Río Bravo, Grupo salvaje...

La història bascula entre els diàlegs familiars i la incomprensió generacional, amanida amb apunts històrics pronunciats al micròfon per Benito, com un vell genet solitari amb esperit didàctic. La febre de l’or, les matances, Bou Assegut i Buffalo Bill són el contrapunt històric d’aquests duels dialèctics, projectes de carícies i topades entre homes que s’estimen, però que no s’entenen. Fracassos personals i col·lectius, cassolades a l’exterior, ràbia acumulada, tristesa i desassossec. Breu introducció al western és com una d’aquelles cançons que sempre apareixen a les pel·lis de cowboys: una balada melancòlica, aparentment senzilla i banal, que retrata un món en estat de crisi permanent. És a dir, el de la masculinitat i el nostre.