Antoni Tàpies Barba no ha dit l’última paraula

L’itinerari habitual d’un escriptor de poesia és publicar uns quants llibres petits en diverses cases d’edició, sovint efímeres, o per compte propi. Al cap dels anys i de les dècades s’imposa la necessitat de reunir el que ha acabat dispers i sovint és introbable en un volum de poesia completa o selecta. Els vuit títols d’Antoni Tàpies-Barba (Barcelona, 1956) —amb el canvi de segle el guionet s’ha fet fonedís— han aparegut al llarg de gairebé cinquanta anys, en vuit segells editorials diferents. En el cas que ens ocupa, la iniciativa i la tria han estat de Jordi Llavina, segons afirma ell mateix en el pròleg, que és un breu resum d’una molt variada producció.

El primer de Tàpies-Barba, Siboc, a la prematura edat de 17 anys, va ser un dels primers Llibres del Mall. Amb experiments textuals tipus caŀligrama, hi demostrava enginy i sentit de l’humor, ingredient aquest que no pot faltar en cap obra avantguardista i gràcies al qual se li perdona la superficialitat. Devia ser molt comentat l’epigrama en què desitja que el poema l’hagués fet el seu gos “tot imprimint les seves potes sobre aquest paper blanc”. El segon, Les danses d’u, ja és tota una altra cosa: un intens treball amb imatges sobre un fons de paganisme. El tercer, Dies d’aigua, és un poema unitari de tema amorós, més lligat a l’experiència: “He perdut el present | com qui perd la memòria; | t’he perdut a tu | com si fossis una ombra”.

En el quart, La veu del vent, augmenta la introspecció, els records són més ben reconstruïts i els sentiments, més reflexius, és a dir més perdurables. L’amor és el gran protagonista: “Era una llum interna, | més aviat una presència viva | que no un color o un to”. En aquest llibre hi ha lloc també per a un homenatge al pare, el pintor Antoni Tàpies: “Tothora sento el teu trepig, | la teva passa ferma damunt la roca”. Més ambiciós encara i més discursiu, El sedàs de la nit, ja el 1990, parteix del desig per explorar la intimitat dels amants, amb descripcions llargues i amb imatges que guanyen precisió. “Has passat davant meu com un vent de record | sense alçar l’eixuta pols del camí”.

A Matèria dels astres, que sembla aspirar a una construcció formal més rigorosa, la veu és més continguda mentre al mateix temps un to més pessimista sembla apoderar-se del conjunt: “La paraula s’allarga i mai no aconsegueix | el sentit veritable”. Culminant un procés constant d’experimentació amb diferents formes poètiques, L’escrivent (1999) és un aplec de textos breus en prosa. La introversió, per dir-ho així, fa un salt per contemplar el creador des de fora i per entendre com sorgeix de l’agitada intimitat la paraula que n’iŀlumina els moviments. Després d’un llarg parèntesi, arriba l’últim fins ara, El faedor de reis (2022), que no afegeix gaire res de nou, si de cas una atenció més precisa a la bellesa de l’expressió.

Una mirada de conjunt a una obra tan dilatada pot fer pensar que hi ha hagut un propòsit definit i que els diferents llibres dialoguen o es complementen; en general això és un miratge: l’ofici de poeta es desenvolupa a l’atzar d’estímuls i circumstàncies que només a la llarga configuren amb més o menys coherència un jo literari. Aquesta exhaustiva antologia és testimoni de la solidesa d’un autor no prou valorat encara, dona notícia del trajecte que ha recorregut i pot ser un avenç d’una obra completa encara en construcció. En tot cas, Tàpies-Barba no ha dit l’última paraula.