‘La fugida’ aporta l’emotiu testimoni de les víctimes de jesuïtes pederastes

El documental La fugida (Sense ficció, 3Cat) va tenir dimarts 187.000 espectadors (un 11,2%) en l’emissió lineal de TV3. Xifra que caldrà sumar als espectadors que el segueixin des de la plataforma d’internet. Estrenat al festival DOCsBarcelona, tracta d’un tema ja conegut: la conducta sexual depredadora de, principalment, dos jesuïtes professors als col·legis de Casp i de Sarrià, que van abusar reiteradament d’alumnes dels centres. La pederàstia als ambients religiosos i la conducta encobridora de la jerarquia és un fet sabut, però el que aporten programes com aquests és l’emotiu testimoni de les víctimes, del seu patiment, de les seves pors, de com equivocadament s’han sentit culpables d’allò que els van fer i d’haver mantingut, molts d’ells i elles, un silenci d’anys. I el més colpidor, la gosadia que cal per haver-ho explicat amb l’oposició d’unes autoritats sacerdotals còmplices dels delinqüents. Havent de lluitar contra la insídia dels que no s’ho volien creure i, fins i tot, com explica la primera alumna que va portar als tribunals un d’aquests sinistres personatges... dels familiars dels seus companys que, sense moure un dit per saber la veritat, es van posar al cantó del digníssim professor.

El programa es basa en el treball del periodista d’El Periódico Guillem Sánchez que era membre de l’equip que va descobrir i fer el seguiment del cas Maristes, una feina mereixedora l’any 2017 del premi de periodisme Ortega y Gasset que dona el Grupo Prisa. Sánchez no ha estat sol en la investigació de la pederàstia eclesial i ho reconeix en el mateix programa quan esmenta EL PAÍS com el diari que va destapar els casos de Francesc Peris, un dels protagonistes de La fugida, i d’Alfonso Pedrajas, un altre jesuïta que va admetre en un document haver abusat de 85 nens entre 1992 i 2000. L’empresa editora d’El Periódico participa en la coproducció del documental.

L’únic error clar del documental és el d’amanir-ho amb imatges retallades i boiroses que volen recrear el que estan explicant els testimonis del programa. Un afegitó que sobra totalment, tenint present, a més, la força emocional del relat de les víctimes. Aquests testimonis fan una aproximació complexa al seu cas. Hi havia moltes pors. Per exemple, a la reacció dels pares en saber-ho, a perdre una beca... Hi ha qui veia inicialment el jesuïta Francesc Peris com un catxondo (expressió polisèmica castellana que es comença dient en un sentit i acaba tenint-ne un altre, de terrible) i qui fins i tot admet que “s’estimava molt” el capellà que va agredir-lo.

La perversitat de la jerarquia, en aquest cas, dels jesuïtes va ser imperdonable. Al documental s’explica com al judici contra Lluis Tó, gràcies a la denúncia de la família d’Alessandra Martín, els jesuïtes van arribar a presentar dibuixos escolars peritats de la nena per intentar demostrar que era una fabuladora! Un exnovici bolivià de la Companyia de Jesús fa una excursió per la teoria que van construir les autoritats eclesiàstiques per exculpar la protecció que donaven a aquests delinqüents i que dictaven simbòliques penitències malgrat la persistència dels pederastes en la seva conducta. Les seves accions no eren un delicte. Com a màxim un pecat i això no demana un càstig penal ni que intervingui la Justícia terrenal, en tot cas la divina. Al documental intervenen portaveus actuals de la Companyia de Jesús que admeten la gravetat d’aquestes conductes i de l’encobriment.

Els testimonis enumeren els escenaris del seu patiment: el despatx de les tutories, la piscina de la casa de colònies, la sala de la catequesi, l’ermita on van anar d’excursió... El programa viatja a Bolívia per seguir el traç d’aquests jesuïtes on, quan comencen a ploure denúncies, la Companyia els trasllada temporalment fins que el temporal escampi. I on viuen sense penediment. Una testimoni del col·legi Juan XXIII explica que va sospitar que alguna cosa passava quan va adonar-se que més d’una nena havia abaixat de sobte el seu rendiment escolar. I aquí arriba la part més colpidora del documental: les cicatrius que han deixat a les víctimes aquestes agressions: dificultats comunicatives, encarcarament emocional, una olor que no se’n va del cap, enfonsament en la droga, etc. Una amiga, exalumna d’un dels col·legis, m’explica que més d’una companya seva no va poder acabar de veure el documental. I s’entén.