De l’art de l’article desarticulat

Projecte de poema visual: entremig de tot un núvol de cometes (tipogràfiques), el mot. Molt bé, molt bonic, sí, però, quin mot? Doncs, òbviament, el mot ai (o algun altre sinònim, com ara mau, o meu, o uix, o oi-oi-oi). Perquè tanmateix avui (que és un avui que dura anys), per dir-ho com ho diu el poetot, poetàs, poetet, poetiu i poetarro Pi (de la Serra), “escric sense parar milions de tonteries”.

Tinc amics i amigues que han tingut fills, i amics i amigues que han escrit llibres, ja només em falta algú que planti un arbre.

Que siguem burros vol dir que no sabem ben bé ser humans, cosa que no és ni millor ni pitjor, només passa que és el que ens tocaria, però ens han embruixat per convertir-nos en burros amb vestimenta, cos i aspecte de gairebé humans, com l’ase d’or però a l’inrevés. I quan tornem a ser burros, el dia que ens tocarà tornar a ser burros, serem uns burros extraordinaris, totalment recoberts d’un garbuix de branques i flors de roba, de plàstic i de veritat, i al damunt carregats de joies i de binocles i de càntirs, i amb un preciós barret de palla amb dos forats per a les orelles. Em fa pensar en la consigna que es deien entre ells els roders del maig de l’any 68 després de crist: “Siguem realistes, agafem tot lo possible”.

I mentrestant l’altre, el que esperàvem, ha desaparegut: ha dit que anava a encarregar el taüt i no ha tornat.

El llibre sobre Rimbaud que va escriure Henry Miller, El temps dels assassins, té dues parts: la primera, tota ella, sembla (i és) un bon llibre de Miller autobiogràfic sobre Rimbaud. La segona part, en canvi, va tota ella de Rimbaud a fons, i ho fa bé, sense caure als típics tòpics. Els que l’havien vist passar, aleshores o poc després, van dir que Rimbaud era un poeta maleït. A mi també alguna vegada m’ho han dit, però quan m’ho han dit a mi aquest adjectiu ja no participava res, ja s’havia desinflat. Poeta maleït, poeta beneït, sí, sí, no, però per qui?, per déu?, per les dones i els homes contemporanis en conjunt?, pels funcionaris municipals?, pels articulistes?, pels amors o amants?, pel camell?, pels pobres, els lladres pobres?, per la Dolors Miquel?, per Verlaine?, pels gossos de la veïna?, pel desconegut -uda que passarà per l’altra vorera?, pels grans autors del passat immediat (Macedonio Fernández, Jim Thompson, Ignasi Iglésias)? I què pesa més, la maledicció o la benedicció? Suposant que diguem maleït i beneït en sentit recte, i no en negatiu, com se sol fer, fent que ser maleït sigui una virtut i que “maleït” sigui elogiós, i que el beneït sigui greument criticable. Poeta maleït: “i mentrestant a fora plovia en un altre idioma”.

La malastruga maledicció del poder polític, avui, ja no és una tragèdia (Macbeth), és pitjor (Ubú).

Els predicadors i practicants de la catalanofòbia encara no han entès que un català no és un català. Hi ha moltíssimes més coses en joc.

L’altre dia a Sardenya vaig sentir un cantant o poeta napolità que esmentava “tot aquest futur que anomeneu present” (Luca Persico, dit també “el zulú”).

La política cultural apareix en temps de l’Ors, quan un seguit de personalitats pretenen decretar i decreten que la cultura ha d’anar cap a on ells diguin que ha d’anar. A poc a poc aquesta plaga de la política cultural s’ha anat institucionalitzant arreu i ara ja “funciona” sola, entre les mans de 400 “funcionaris” que van dictaminant sense haver-se de preocupar de pensar res. La qüestió és dictaminar, no importa què, només dictaminant, el que sigui, el mal ja està fet. Això va començar en temps de l’Ors, aquí, i poc després, en temps d’en Lenin, allà, és clar. O sigui que en això els catalans també haurem sigut capdavanters…

Emperò, com a mínim des del dia que Blake ho advertí, els poetes són del partit del diable, incloent-hi Max Jacob (autor de les Visions infernals), que els hi té molta por i els hi va en contra, té molta por (catòlica) d’anar a l’infern, i a pertot hi veu dimonis, tot són dimonis, tots som dimonis. S’ha de dir, tanmateix, que per damunt dels dimonis de Verdaguer, i de les lletanies satàniques de Baudelaire, i de tots els satanismes que han anat sorgint, hi ha el bell i merescut elogi del dimoni que fa Marina Tsvetàieva a l’última pàgina del seu conte El diable. Si pronuncies bé el brasiler, això en català t’ha de rimar: les artistes que respecto / són Svetàieva i Lispector.

La generació dels meus pares i avis durant la guerra (1936-1939) van ser molt valents. La por va entrar després, acabada la guerra. I finalment, molt després, molt més cap aquí, Miguel Hernández és el nom d’un tren, el directe de Cartagena i Oriola a Madrid.

Els 24 capricis per violí sol que va compondre Paganini, com més els torno a escoltar més lents i més senzills em semblen. Deu ser per culpa de l’acompanyament de piano que hi va afegir Schumann. Que per cert va ser l’útima cosa que va fer a la vida, va demanar que li portessin al sanatori la partitura dels capricis i, pim pim, hi va escriure un acompanyament pia­nístic per als 23 primers. El darrer el va deixar sol, va pensar que posar-li piano era espatllar-lo. I així, amb el pia­no al darrere, els 23 capricis agafen relleu, entren a més fondària, guanyen dimensions.

I sí, miri: qui critiqui crítics, ni minimitzi, ni mitifiqui, ni sigui tiquis-miquis, dic, ni n’imiti.

A la crònica o Llibre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra casa dins lo temps de la nostra vida començant-los a nostra nativitat, que va escriure o dictar Pere el del Punyalet, rei d’Aragó, de València, de Mallorques, de Sardenya i de Còrsega i comte de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya, es veu la paga amb què paga els soldats quan no té diners: a València, i amb permís del bisbe, diu, el rei va agafar “les vaixelles de les esgleies, així com són retaules d’argent, creus, calzes e llànties, e encensers e tota altra vaixella d’or e d’argent que trobam en los reliquiaris de les dites esgleies, e aquella prenguem e destribuïm entre los nostres soldats”. També diu que més endavant va pagar-ho tot al bisbe.