La Fira de la memòria a Xàtiva

Imagina una albereda. Un passeig de fullosa memòria. El cor d’un allargassat entramat urbà. Allà on batega la ciutat d’hivern, allà on festeja la ciutat primaveral, on feineja la ciutat de tardor i s’engrunsa l’assedegada ciutat d’estiu. És el cor sentimental d’un poble antic. Als seus marges hi ha convents, un bingo vell, jardins de besos i arraps, la petjada d’un cine de memòria suada en sessió contínua, el rastre d’un casino d’antigues tertúlies i bigotet de postguerra que manté el record d’una vida ballada, jugada i conversada, i fonts, moltes fonts i una bassa amb història de dona condemnada a safareig de primera hora.

Eixa albereda és la casa de la fira més antiga dels valencians: la Fira d’Agost de Xàtiva, una gran arca de Noé destinada a salvar la tradició d’esta ciutat de coves neandertals i ibers amb sabor saití. De romans amb Via Augusta i islàmics que portaven el primer paper d’Occident. Una història com a segona ciutat del regne, bressol de papes, encoberts i agermanats. Una ciutat cremada per la seua obstinada rebel·lia el 1707 i renascuda de les cendres amb un Borbó amb el cap per avall. Una història llarga i pendular, entre la glòria i la decadència, que té en la seua Fira una constant vital des de 1250, per privilegi del rei Jaume I. Punt.

Ara imagina eixa albereda a 40 graus i un sol que rabia en la ciutat que marca la màxima temperatura al país dels valencians; la ciutat-graella que de vegades conquereix la temperatura rècord d’Espanya; la ciutat-forn que un dia de l’any passat va patir la màxima calor d’Europa. Per això era la fira dels melons d’Alger, la fira dels ventalls, la fira de l’orxata i de tota classe de gelats. I potser per això, pel record dels 45 graus en la Fira del 1970, per la memòria de la suor regalimant la pell entre la gent que dona calor, i les paradetes que donen calor, i les llums que donen calor, i els motors de les atraccions que multipliquen la calor, i les nits sense brisa que no s’emporten la calor, i que tot sembla dominat per la calor, potser la ciutat sembla un poc menys abellidora per als paladars aliens. Diguem-ho clar: per als turistes, el nou Homo destestabilis d’este temps.

Per això a la Fira no venen els turistes. Ni tan sols els viatgers. Venen els visitants i la gent de casa. Així era des de sempre. Les gents del voltant anaven a peu a la Fira de Xàtiva. A vore el bestiar, els perols, l’escurada, els garrots: coses útils que en cap altre lloc es podien comprar. I hui? Per què venen a la Fira si per Amazon tot arribaria abans, més barat i sense calor? És ben senzill. Venen i anem a la Fira per trobar una mercaderia impossible de comprar: la memòria, la nostàlgia, la nostra identitat.

El dia que anaves amb ton pare de la mà, i el pare ja no et porta i algun dia no estarà.

La nit que et vas bufar amb els amics, i aquells amics qui sap ara on estan.

La primera Fira passejada amb la nóvia de l’institut, i eixa xica encara està. Ella és la que em diu que aquella Fira del nostre record ja no hi és, però que tots la portem dins de nosaltres.

Per això no mirem els cotxes de xoc ni el cotó-en-pèl ni els garrots quan cada agost, del 15 al 20, ve la Fira.

Per això no mirem els cavalls i els matxos i els burros i les haques i els ponis envoltats de mosques entre l’alegria dels gitanos que venen, com venien els seus ancestres, a la fira del bestiar.

Ni mirem el noble Reial de la Fira i qui s’exhibeix per eixa llotja VIP ventall amunt i garrot avall, per vore i deixar-se vore: la més antiga xarxa social.

No mirem les cares alegres dels qui esmorzen sardina, ou fregit i pimentó i després beuen aigua fresca de la Font del Lleó i diuen xe que bo.

Ni mirem la cursa de motos en el circuit urbà més antic d’Espanya ni el concurs de fartons i orxata que l’any passat, amb quasi un centenar de farteres competitius, va establir un rècord: Valentín Ferrer s’estacà 82 fartons mullats amb orxata en trenta-set minuts. Sí: 82 fartons.

Tampoc mirem el cant improvisat de les albaes en l’hora més cràpula de la matinada, amb les xurreries com a únic refugi en acabar la guerra de versos cantats i deixar pas a la salmòdia del grill que de matí cedirà la veu a la xitxarra.

No mirem els joguets de les parades, ni les llepolies i olives de mil classes, ni les ferramentes per al camp, ni el soroll ferruginós de les atraccions ni els vells que diuen a la Fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res.

Ni mirem, encara que ho fem embadalits, les mascletaes del migdia i els castells nocturns de focs artificials, tan distint el de la primera nit, quan tot està per estrenar, i el de la darrera nit, que tanca la Fira i ens encamina cap als dies resacosos i fugissers del final d’agost. Uns dies desèrtics i plens de melangia que a Xàtiva, sobretot als carrers vells de la part alta, tant recorden a Últimas tardes con Teresa i el desencís del Pijoaparte. En eixa Xàtiva de carrers amagats, on encara es veuen hamaques nocturnes i se sent remor de coberts en acabant de sopar, d’on va eixir Raimon i va quedar per sempre l’ombra d’una mare que ho guardava tot, està el revers i alhora el substrat de la Fira.

En definitiva: que no mirem tot això quan passegem albereda amunt i albereda avall en estos dies de Fira que arriben. Més bé mirem tot allò que ens ha fet, que som, que érem, que enyorem. Allò que en estiu, amb més temps per a la vida que realment és vida, recordem i somiem.

Fa calor a Xàtiva. Molta calor. Moltíssima. Diguem-ne que en fa més de la que en fa. Serà un escut protector en ple canvi climàtic. Un profilàctic natural davant les termites del turisme. La nostra nova muralla. El castell més eficaç. No és fòbia als turistes; és una petició de clemència per compartir la Fira amb els visitants, que saben que fa calor i que per això s’ha d’anar a la Fira: a patir-la, a viure-la, a recordar-la. Si diem que fa molta calor a Xàtiva, una calor insuportable, viurem i sentirem més pura la Fira quan caminem per l’albereda: eixa via sacra que ens remet a un temps immemorial. Un camí d’emocions que perviurà, com els arbres de fullosa memòria i fortes arrels, quan ningú de nosaltres puga ja anar a la Fira.