‘El gos’: El millor amic de l’home

Els habitants dels marges es reconeixen entre ells. Primer s’ensumen, com un parell de quissos de carrer, i, si s’accepten, la seva relació pot durar tota una vida. L’atzar, la providència o l’admiració mútua van fer que el món de Lluïsa Cunillé col·lidís amb el d’Albert Arribas, fa tres anys a la Sala Beckett, on ens van regalar El jardí, una excentricitat en el nostre previsible panorama teatral. Ara el director més radical de Catalunya es torna a reunir amb la multipremiada dramaturga: amb El gos, Cunill...

Els habitants dels marges es reconeixen entre ells. Primer s’ensumen, com un parell de quissos de carrer, i, si s’accepten, la seva relació pot durar tota una vida. L’atzar, la providència o l’admiració mútua van fer que el món de Lluïsa Cunillé col·lidís amb el d’Albert Arribas, fa tres anys a la Sala Beckett, on ens van regalar El jardí, una excentricitat en el nostre previsible panorama teatral. Ara el director més radical de Catalunya es torna a reunir amb la multipremiada dramaturga: amb El gos, Cunillé va guanyar l’any passat i per tercera vegada el prestigiós Premi Born de teatre.

L’univers d’Arribas està poblat per actors de gran personalitat, que entenen profundament els textos que interpreten. A El gos assistim a la feliç reunió de “els tres Alberts”: Arribas a la direcció, Pérez i Prat com a protagonistes. Un gos perdut és el detonant que provoca la cita inesperada entre un home i un jove, en una nit de tempesta pròpia de pel·lícula de sèrie B (espai sonor de Lucas Ariel Vallejos). El gos ha decidit que aquests dos homes s’havien de conèixer, però cal recordar que un ca pot ser falder, pastor o fins i tot potencialment perillós. Una catifa grisa serveix de quadrilàter per al combat dialèctic entre dos éssers que es troben en trànsit, i que coincideixen breument en aquest llindar que és el teatre. L’espai de Sílvia Delagneau recorda a un jardí zen, i un vestit massa gran pot donar més pistes sobre un personatge que moltes línies de text.

El veterà Albert Pérez dota d’un aire de misteri aquest home de mirada trista, i Albert Prat ens torna a demostrar que és un gran actor. Si al diàleg inicial ens fa estimar-lo i témer-lo a parts iguals, al monòleg que tanca l’espectacle ens regala un recital interpretatiu. Els gossos no tenen set vides com els gats, però alguns tenen currículums més interessants que molts humans. Se sol dir que els gossos s’assemblen als seus amos: sovint els papers són totalment intercanviables. No és molt habitual sortir del teatre amb més preguntes que respostes, així que facin-me el favor d’anar a La Gleva i no es perdin El gos. Apunt final: a partir del 9 de gener, Arribas tornarà a coincidir amb Cunillé a Al contrari!, a la Sala Atrium. Ja els ho explicarem.