Jordi Llovet, president

Quan fa mig any va morir Xavier Rubert de Ventós, Jordi Llovet va escriure aquí que Rubert era un representant de “l’humanisme cívic”. Aquell comiat a l’amic era també una mena d’autoretrat. Llovet, compromès des de fa dècades en la transmissió del coneixement humanístic, ha fet i fa cada diumenge més sàvia la seva ciutat: Barcelona. L’ha fet més cosmopolita connectant-la a la cultura occidental més exigent. Editant, traduint, divulgant. No és ...

Quan fa mig any va morir Xavier Rubert de Ventós, Jordi Llovet va escriure aquí que Rubert era un representant de “l’humanisme cívic”. Aquell comiat a l’amic era també una mena d’autoretrat. Llovet, compromès des de fa dècades en la transmissió del coneixement humanístic, ha fet i fa cada diumenge més sàvia la seva ciutat: Barcelona. L’ha fet més cosmopolita connectant-la a la cultura occidental més exigent. Editant, traduint, divulgant. No és d’estranyar que el Patronat de l’Institut d’Humanitats, dirigit per Jaume Casals, hagi designat Llovet -catedràtic jubilat de la Universitat de Barcelona- com a president d’una institució de la qual en va ser cofundador l’any 1987 amb Rubert i Josep Ramoneda.

L’Institut d’Humanitats, que celebra els seus prestigiosos cicles de conferències al Centre de Cultura Contemporània, és una realitat que neix en un determinat moment -la plenitud del maragallisme a l’Ajuntament de Barcelona- i que entronca amb una tradició local de reflexió i coneixement que s’havia reconstituït durant la Transició: l’Escola de Filosofia de Barcelona. La baula entre la tradició republicana i el nou humanisme cívic l’establiren pensadors com Jordi Maragall -el fill del poeta, el pare de l’alcalde- o Josep Calsamiglia. El seu hereu, l’escollit, va ser Rubert de Ventós. Allà, entre d’altres, ja hi era aquest savi i enjogassat, connectat d’entrada amb l’estructuralisme francès (el del seu assaig premiat Por una estética egoísta), que va fascinar generacions a la Facultat de Filologia des del moment que va començar a impartir lliçons d’estètica i fins a les darreres sobre hermenèutica.

El magnetisme del seu personatge i les seves classes -sempre Flaubert; Kafka, present- encaminava molts estudiants cap els cursos de literatura universal que ell mateix dirigia a l’Institut d’Humanitats. Eren una mena d’estudis universitaris paral·lels. Amb el posat d’un Nabokov que hagués impartit les seves classes a un campus nordamericà, Llovet començava invariablement la sessió amb un “amics i amigues”. Tot seguit presentava al ponent. Ja fos Félix de Azúa o Fernando Savater, Victoria Cirlot o Jordi Balló. Era el goig de la saviesa que traspassa l’acadèmia i penetrava a la societat i que encara perviu a l’Institut d’Humanitats. Ara, amb honor, el presidirà el nostre Jordi Llovet.