L’era de les models serioses i de mans imperfectes

Mentre Barcelona gaudia d’una jornada de llibres i roses tan analògica com de costum, a 6.166 quilòmetres de distància s’acabava de celebrar la primera edició de la IA Fashion Week. En un edifici de Nova York, l’estudi creatiu Maison Meta va presentar un nou format que fusionava la passarel·la virtual i el concurs de dissenyadors emergents. A través de pantalles gegants, els ...

Mentre Barcelona gaudia d’una jornada de llibres i roses tan analògica com de costum, a 6.166 quilòmetres de distància s’acabava de celebrar la primera edició de la IA Fashion Week. En un edifici de Nova York, l’estudi creatiu Maison Meta va presentar un nou format que fusionava la passarel·la virtual i el concurs de dissenyadors emergents. A través de pantalles gegants, els assistents gaudien d’imatges de desfilades imaginades per humans però generades per intel·ligència artificial. De totes les col·leccions presentades, les deu més votades pel públic van passar a la gran final. Encara ara es poden veure a Fashionweek.ia, i el seu realisme inquieta tant com la seva bellesa, a pesar de les models irremeiablement serioses i de mans imperfectes. En pocs dies, un jurat de prestigi decidirà quines tres col·leccions passaran de píxel a teixit sota el paraigua de la firma de roba Revolve.

Sense una eina com MidJourney —el sistema d’intel·ligència artificial que permet generar imatges a la carta i que han fet servir els deus finalistes— seria impensable que un dissenyador independent pogués embarcar-se en col·leccions tan treballades com les presentades en la primera edició de la IA Fashion Week. No existirien —ni tan sols virtualment— les etèries propostes de la portuguesa Matilde Mariano, ni les estructurades siluetes de l’italià Gianluca Traina, ni la visió futurista i metal·litzada del nord-americà Ope, ni tampoc l’acolorida psicodèlia de la seva compatriota Annatarian. Potser un d’ells veurà materialitzada la seva col·lecció, però ara mateix el seu destí està en mans d’un jurat. Paradoxalment, qui ho té més a l’abast és Inés Aguilar, fundadora de La Casita de Wendy, una marca independent de Madrid amb vint anys de trajectòria i una ferma militància contra el fast fashion.

Aguilar i el seu equip han estat el darrer mig any abocant hores i hores en un d’aquests programes de generació d’imatges amb un resultat tan captivador que el seu imaginari floral —amb ecos del jardí del Bosco, dels prerafaelites i també de Josep Font— s’ha fet viral. Però no només per la bellesa de les imatges i de les magnífiques peces que llueixen aquestes models irremeiablement serioses i de mans imperfectes, sinó pel concepte que s’hi amaga: la col·lecció IA es refereix literalment a “Intel·ligència Artesanal” per la voluntat d’Aguilar de seguir donant feina a teixidores i brodadores. De fet, de donar-los-en molta més. “Aquesta eina ens ha deixat fer una col·lecció de costura. I això abans només s’ho podien permetre grans marques. Fer prototips reals és molt costós, però amb la intel·ligència artificial hem pogut fer simulacions 3-D de les peces que volíem dissenyar, les que teníem al cap sense estar limitats per un pressupost”, diu la dissenyadora.

Quan comences la casa per la teulada, també canvien les regles del joc. Ara les evocadores imatges de la col·lecció IA són la carta de presentació, el reclam per a la prevenda d’una selecció de 10 peces que va començar fa tres dies i que ha convertit les clientes en mecenes de la marca. Les comandes s’entregaran a la tardor: pel camí queden hores i hores de treball artesanal. Aguilar està aclaparada per la repercussió: no para de rebre mails de tot arreu, fins i tot propostes d’exposició a Venècia i Milà. Amb aquest projecte, només pretenia reivindicar el treball de les mans, mostrar l’artesania des d’una visió més contemporània i com aquesta pot fusionar-se amb la tecnologia. En cap moment va imaginar-se que transcendiria la comunitat virtual de La Casita de Wendy. Però el poder de les xarxes socials és imprevisible. Com també ho és el de la intel·ligència artificial. Aguilar sap que hi ha debat, però no vol eludir-lo sinó encarar-lo, tot defensant el bon ús d’aquesta eina per tal que creï valor en el món real. Però on són els límits? Ningú ho sap. Com reflexionava aquesta mateixa setmana el senador republicà Josh Hawley, potser estem al davant d’una de les innovacions més significatives de la història de la humanitat, però encara no està clar si serà més semblant a la impremta o a la bomba atòmica. I aquí justament rau el quid de la qüestió.