Blai Bonet, com ser un “xarnego sense ser-ho”

La principal funció literària que la ciutat pot tenir en una novel·la és la interacció de l’espai amb els personatges per transformar-los. Si la ciutat només és un decorat insignificant de la narració, importa ben poc. Si és un factor determinant d’allò que es narra, en canvi, és fonamental entendre la funció de la ciutat per interpretar la novel·la en qüestió. Pot ser la ciutat en genèric —tant li faria que l’acció passés a París o Nova York— o pot ser una ciutat concreta. Aquest últim cas és el de Míster Evasió, i la ciutat que transforma Marc Esquert és Barcelona. I només pot ser Bar...

La principal funció literària que la ciutat pot tenir en una novel·la és la interacció de l’espai amb els personatges per transformar-los. Si la ciutat només és un decorat insignificant de la narració, importa ben poc. Si és un factor determinant d’allò que es narra, en canvi, és fonamental entendre la funció de la ciutat per interpretar la novel·la en qüestió. Pot ser la ciutat en genèric —tant li faria que l’acció passés a París o Nova York— o pot ser una ciutat concreta. Aquest últim cas és el de Míster Evasió, i la ciutat que transforma Marc Esquert és Barcelona. I només pot ser Barcelona perquè el tema de la faula de Blai Bonet —una novel·la d’aprenentatge— és l’assumpció d’un canvi de pell del protagonista, el trencament amb la identitat d’origen per ser un altre i així ser autènticament qui vol ser. Amb vint anys Esquert escriu des de Ginebra, on completa la seva transformació, i comença el relat de la seva vida exposant la seva infantesa a Palafrugell, on havia estat socialitzat en una família que és paradigma de la catalanor —una identitat caracteritzada aquí com a tradicional, com una forma de confortabilitat en la mediocritat cívica i moral—. La desviació que es produeix entre el nen i l’adult té com a factor catalitzador l’experiència de la Barcelona de postguerra.

La peripècia editorial de Míster Evasió és peculiar. Ara que Nicolau Dols l’ha reeditada a Club Editor reintegrant per primera vegada els fragments ratllats per la censura, s’intueix més clarament quina era la intenció de Bonet. La meva hipòtesi és que una primera versió, tal com recorda Joan Mir, la redacta el curs 1963-64 a la pensió on vivia a Barcelona. Si aleshores la intenta publicar, els editors l’hi rebutgen. De fet, Mir, seguint un encàrrec de Bonet, va anar a recollir una còpia a La Casa del Libro, la llibreria on hi havia la seu de l’editorial Selecta. Amb posterioritat a 1966 la reescriu, poc o molt, perquè hi ha diversos detalls que apareixen al text que difícilment podien ser-hi abans d’aquell any: la influència del Passolini, que el 1965 va escoltar en una conferència mig clandestina; la referència a El procés de Kakfa —la traducció de Ferrater surt aleshores—; els ecos de l’entrevista de Porcel a Carner i l’enriquidora consanguinitat amb Señas de identidad de Juan Goytisolo. Durant la segona meitat de 1968 presenta una versió al primer premi Josep Pla i, a finals d’any, l’editorial Llibres de Sinera la presenta a censura. No guanya el premi i, pels volts de Sant Jordi, es publica l’edició censurada.

El que explica aquesta novel·la és com l’experiència urbana pot ser una experiència d’allibe-

rament identitari

Aquest anar i venir del manuscrit, més la manca d’un editor exigent que obligués l’autor a recosir millor la narració, expliquen alguns problemes formals del discurs de la novel·la. Perquè és evident que hi ha capítols molt més ben acabats que no pas d’altres i cap és millor que un de memorable: aquell que narra el viatge de l’estudiant internat a La Salle de la Bonanova fins als barris de barraques a les platges de la ciutat. És una peça d’orfebreria espaterrant de la literatura catalana contemporània. La baixada pel carrer Balmes, Pelai i la Rambla esdevé una progressiva revelació per al protagonista: una presa de consciència del ventall de classes socials que habiten la ciutat, una identificació de conductes identitàries subalternes que són les que permetran a Esquert trencar la crisàlide on havia viscut per ser l’altre que necessita per viure autènticament. L’impacta la vida a les barraques, amb el descobriment de la misèria, però sobretot acaba magnetitzat per la vida fosca als tuguris dels baixos fons del Xino, on veu dones que fumen i mariners de la flota nord-americana. Aquell ambient degradat li semblarà més humà que el seu i, a poc a poc, a través de les converses que manté allà, canvia de pell. No és un camí fàcil, perquè el descentra, però decideix transitar-lo. I aquest trànsit té un correlat amb l’experimentació discursiva que Bonet, amb més intenció que eficiència, practicarà capítols després.

No hi ha res de Míster Evasió que manifesti una nostàlgia per una Barcelona desapareguda. El que explica aquesta novel·la és com l’experiència urbana pot ser una experiència d’alliberament identitari.