‘La mentida més bonica’, de Francesc Serés: La ressaca de l’eufòria del procés

A La casa de foc, la novel·la anterior de Francesc Serés (Saidí, 1972), el lector no podia treure’s de sobre la sensació d’estar-se encarant amb massa freqüència a un cúmul de pàgines rutinàries i repetitives en excés; no eren poques les vegades que lamentava que el narrador no s’estalviés la temptació d’enverinar el text amb sentències properes al sentimentalisme moral; i, davant del desgavell compositiu i el defalliment estilístic que hi imperava, enyorava l’ordre i la vigorosa tensió de les filigranes verbals de De fems i de marbres, la reeducació narrativa del reportatge feta a La f...

A La casa de foc, la novel·la anterior de Francesc Serés (Saidí, 1972), el lector no podia treure’s de sobre la sensació d’estar-se encarant amb massa freqüència a un cúmul de pàgines rutinàries i repetitives en excés; no eren poques les vegades que lamentava que el narrador no s’estalviés la temptació d’enverinar el text amb sentències properes al sentimentalisme moral; i, davant del desgavell compositiu i el defalliment estilístic que hi imperava, enyorava l’ordre i la vigorosa tensió de les filigranes verbals de De fems i de marbres, la reeducació narrativa del reportatge feta a La força de la gravetat, la voluntat d’esprémer al màxim el caràcter polimorf de la crònica com a gènere literari a La pell de la frontera.

Ara, a La mentida més bonica, la decepció es torna a repetir i, en les peripècies que viuen en Carles i la Marina el 17 de desembre de 2021 —són dos professors d’institut, una parella tan unida que fins i tot es jubilen el mateix dia—, en comptes de celebrar-hi la felicitat d’un estil, la contundència de la construcció d’una trama, la vivacitat de les anècdotes o el disseny versemblant d’uns caràcters, el lector topa amb una novel·la que no busca tant —no ho busca gens, de fet— la forja d’un món sobirà i independent del real gràcies al desplegament d’unes argúcies i uns jocs de mans literaris, com la il·luminació d’una realitat preexistent: La mentida més bonica —no se sap si el títol té una finalitat irònica: una mentida pot ser bonica?—, com si es conformés estar més a la vora de la sociologia que de la literatura, pretén ser el document i la crítica de l’engany civil perpetrat a Catalunya pels artífexs polítics del que es va anomenar el procés.

Més a la vora de la sociologia, pretén ser el document i la crítica de l’engany civil perpetrat pels artífexs del procés

La mentida més bonica es desenrotlla en dos plans. D’una banda, es descriuen els sobresalts i les sorpreses que viuen en Carles i la Marina durant la jornada excepcional de la seva jubilació, els darrers contactes amb la peculiar personalitat dels alumnes, els intermedis a la sala de professors, la relació amb els col·legues, la festa d’homenatge i el seu comiat com a docents: és el relat asèptic de les rutines i els ritus d’una professió, la representació del quotidià, la immersió en l’experiència comuna —els successos naturals— en la vida d’una parella, i el lector es va esmorteint de la mateixa manera que ho fan els protagonistes de la novel·la a mesura que es consciencien que a partir d’aleshores el seu dia a dia serà diferent. D’altra banda, la descripció d’aquest dia a la vida d’en Carles i la Marina també propicia que s’interroguin sobre el present que els acull, les dificultats pràctiques de la crisi econòmica —uns veïns dels protagonistes han usurpat una propie­tat privada—, l’ensorrament psicològic que va representar la pandèmia i, en especial, el desencant moral que va suposar el fiasco de l’anomenat procés d’independència de Catalunya, i en el qual van adscriure-s’hi ignorant els perills de la ingenuïtat. I, com si lamentessin el temps i l’energia que van invertir en una situació que no tenia res de límit i sí, i molt, de farsa, es passen bona part de la novel·la queixant-se de la ressaca que la festa eufòrica del somni de la independència els ha deixat.

Amb una matèria informe, Francesc Serés —no seria un llibre seu si no fos així— ha escrit un llibre molt valent al voltant de les versions prevalents de la realitat d’un país, inclosos els somnis, les fantasies i la memòria, sobre les il·lusions perdudes de l’independentisme, sobre l’esplendor i les misèries d’un engany, però com a artefacte novel·lesc queda lluny del que un lector addicte a la literatura pot esperar: els incomptables diàlegs que s’escampen arreu semblen els anacoluts del teatre polític, les agudeses publicitàries i els sermons informatius avorreixen —el procés “és el preu que s’ha de pagar després de jugar-se el país al casino i no tens res més que farols i les fitxes són la gent i el seu futur”—, la pedagogia cultural és com una canonada en un concert, i que vagi tot sovint a la recerca de la mitologia emotiva només té un sentit, la plasmació dels valors de la ment petitburgesa que sense pensar gaire es va deixar seduir pels cants de sirena —professionalment endolcits— d’un polifem.