Relíquia i mamadeta

Una de les coses que sempre m’ha fet gràcia és el so que fa la festa de lluny. L’atmosfera de quan està a punt de començar i veus i sents preparatius, uns assajos, unes banderoles, uns motius. O el ressò de quan tu en marxes i el concert s’aprima i els carrers, amb aquell aire enfangat, es buiden. És com flairar el rastre que deixa el gas a fons d’una moto amb el tub que espetarrega. Vaig ser a Tarragona amb motiu de la presentació de l’últim Premi Pin i Soler de novel·la, Amor, de Manel Castromil, just quan les festes de Santa Tecla començaven, a punt per agafar velocitat de creuer —po...

Una de les coses que sempre m’ha fet gràcia és el so que fa la festa de lluny. L’atmosfera de quan està a punt de començar i veus i sents preparatius, uns assajos, unes banderoles, uns motius. O el ressò de quan tu en marxes i el concert s’aprima i els carrers, amb aquell aire enfangat, es buiden. És com flairar el rastre que deixa el gas a fons d’una moto amb el tub que espetarrega. Vaig ser a Tarragona amb motiu de la presentació de l’últim Premi Pin i Soler de novel·la, Amor, de Manel Castromil, just quan les festes de Santa Tecla començaven, a punt per agafar velocitat de creuer —potser és millor estalviar símils marítims en una ciutat amb els ports a debat—. En tot cas, una Santa Tecla especial engegava llavors, quan vaig posar els peus a la ciutat després d’arribar-hi sana i estàlvia i a l’hora amb un tren de mitjana distància —aquests detalls comencen a ser notícies remarcables—. Aquestes festes són especials perquè fa 700 anys que va arribar la relíquia del braç de santa Tecla a Tarragona i això té molta importància en el costumari cultural de la ciutat, i perquè, ja sense restriccions per la pandèmia, hauran durat més dies. Les restriccions imposades per l’alça de preus, l’alça dels tipus d’interès i l’alça Manela de coses que no rutllen ja les escoltarem l’endemà de les festes. És el que ha passat tot aquest any. No estem disposats que ningú ens espatlli la reobertura ni la celebració. Això no treu que a Tarragona patissin fins a darrera hora perquè la llibreria que havia de vendre el darrer Pin i Soler disposés d’exemplars, arran dels problemes de distribució de llibres que hi ha aquest mes arreu del país.

Acabada la presentació, a la Casa Canals, vam pujar al terrat de la casa històrica. I allà, a més d’unes vistes espaterrants de la línia de mar, se sentia el ressò de gralles de l’assaig d’un grup festiu (poca broma amb la riquesa virolada dels grups de cultura popular de Tarragona, amb una bèstia tan estimable com la Mulassa; amb aquest nom, només te la pots estimar). Com portades per la mica de brisa, les gralles tenien un efecte d’anunciació, d’avançament. La festa que s’acosta, com un galop llunyà. Aquest efecte es va completar amb dues dades per al neòfit de Santa Tecla: el braç de la santa és tant o més important que la mamadeta (la beguda per excel·lència de la festa major, no cap altra cosa: Chartreuse amb granissat de llimona). Les relíquies eren el testimoni instagramer de fa segles? Així és com una conversa pràctica sobre el vespre festiu tarragoní uneix en una mateixa frase la força de la relíquia d’una santa amb la força d’una beguda espirituosa. Les dues provoquen una mena d’amunt els cors. Les festes propicien insòlites companyies de llit. I uns amics no tarragonins demanen la mamadeta en una gelateria, amb una rialla adolescent.