‘Les hores noves’, Julià Guillamon: Flexibilitat i resistència

No és fins a la pàgina 89 que el lector de Les hores noves s’adona, de sobte, que el que ha llegit fins llavors és un llibre diferent del que creia. Fins aleshores, Julià Guillamon (Barcelona, 1962) havia celebrat els efectes benèfics de la primera pluja de setembre en el bosc, “sec com un cartró”; havia descrit el canvi de colors de les falgueres senzilles que es fan per tot arreu —”passen del verd al groc i al marró, cada cop més torrat i estellós”— quan el temps tomba cap a la tardor; havia narrat les peripècies domèstiques d’un dragó acabat de néixer, primer al sostre del men...

No és fins a la pàgina 89 que el lector de Les hores noves s’adona, de sobte, que el que ha llegit fins llavors és un llibre diferent del que creia. Fins aleshores, Julià Guillamon (Barcelona, 1962) havia celebrat els efectes benèfics de la primera pluja de setembre en el bosc, “sec com un cartró”; havia descrit el canvi de colors de les falgueres senzilles que es fan per tot arreu —”passen del verd al groc i al marró, cada cop més torrat i estellós”— quan el temps tomba cap a la tardor; havia narrat les peripècies domèstiques d’un dragó acabat de néixer, primer al sostre del menjador, després al de la cuina i més tard al lavabo, abans de sortir per art de màgia al balcó. En els primers compassos del llibre, Julià Guillamon parla dels primers ous de reig, d’unes feixes on hi ha unes pomeres de cinquanta varietats antigues de la vall d’Arbúcies, de les aglans tendres, que “són com els ocells que cauen del niu a mig fer”, de les mongeteres, clavades a terra amb quatre pals i “lligades per dalt com el tipi dels indis”, de les fulles de freixe que cauen, de les brugueroles florides i de les nogueres, de l’aire de festa de les llargues passejades pels boscos, de la roda del temps, de la grandesa imponent dels elements naturals i del miracle de les altes perfeccions del paisatge dels voltants, com si a poc a poc anés construint les estampes d’un any a Arbúcies i la seva rodalia, el lloc on l’autor i la seva família van passar el confinament i va començar a escriure Les hores noves, la continuació literàriament lògica del seu llibre anterior, Les cuques, com si no pogués evitar dur a la pràctica de l’escriptura una certesa: “Jo enyorava un món que no havia viscut i que els avis descrivien alegres”. Uns versos de Marià Villangómez expressen el mateix d’una altra manera: “Mai no m’havia enganyat./ La meva vida era/ això que és ara, aquests dies/ que passen, aquest aire/ i aquesta terra que esguardo”.

L’autor troba una harmonia vital que li permet viure plenament el present, a pesar dels neguits i els sofriments

No és, però, fins a la pàgina 89 que aquests textos altament literaris —Julià Guillamon sap que una imatge es pot justificar per ella mateixa i que les línies argumentals que sostenen obres com la seva no l’obliguen a renunciar a res— prenen un altre sentit gràcies a la simple frase que tanca el capítol titulat “Garden”, després d’haver-se referit a la flexibilitat i la resistència dels castanyers i els brucs: “Tot això ho escric a Barcelona: la Cris torna a estar ingressada”. De cop i volta, el lector comprèn que tota l’estona ha estat immers en el mateix món de Les cuques, que al cap i a la fi exigia ser llegit com la crònica de la transformació que experimentava una família —la de l’autor— a partir de les alteracions profundes que provocava en la quotidianitat de cada dia la malaltia de la mare i l’aventura prodigiosa de la seva dona —”la batalla campal”— per sortir triomfant d’un coma. A Les hores noves Julià Guillamon usa de manera sistemàtica el correlat objectiu, l’estratègia de fer servir els elements de la naturalesa i la desfiguració implícita que comporta l’afany humà per dominar-los, la constància dels dies que passen, per explicar de biaix i indirectament fets pertanyents a l’àmbit de la més profunda intimitat —el sofriment i el neguit per la nova hospitalització de la seva dona i alhora l’excel·lència immensa d’estar vius—, com si dibuixés pas a pas una trama emotiva absent. De la mateixa manera que la pedra grossa de riera al costat de la porta d’una casa de pagès deshabitada, encastada a la paret com un pedrís, entre dues parres, que era el lloc on de petita s’asseia l’antiga propietària de la casa i que encara hi perdura —Les hores noves és també un conjunt de mínimes i perdurables anècdotes dels paisans de la zona—, o com els castanyers i els brucs, flexibles i resistents davant de les adversitats climàtiques, Julià Guillamon traça un projecte literari que compleix al peu de la lletra la citació de Josep Pla, extreta de Les hores, que encapçala el llibre: “La nostra única missió consisteix a conservar el que tenim, a augmentar-ho si és possible. Alguns diuen que el que tenim és poc; a mi, em sembla que té un valor immens. Després, ja veurem”.

No se sap mai de què està fet el futur, però sí que se sap que a través de l’escriptura de Les hores noves Julià Guillamon troba una harmonia vital que li permet viure plenament el present —a pesar dels neguits i dels sofriments— i construir literàriament un territori esplèndid de bellesa que per al lector constitueix també una segona pàtria tan perdurable com deu ser-ho per a l’autor.