Carta que m’hagués agradat no escriure’t

Benvolgut Ramon,

“Avui la mort ha tornat a trucar a una porta propera. I aquest dia ara ja no em sembla tan dolç, tan propens al goig com creia. Ara és un dia terrible”, ens apuntaves en la bellíssima Cambra insomne (1992). Aquest divendres que semblava portar bons auguris de tardor s’ha transformat, de sobte, en una destral freda que ens ha solsit el coneixement i ens ha obert en canal deixant-me a la intempèrie, un divendres que s’ha carregat d’una tenebra que ara em penetra i em dol.

Quina putada ens has fet! No ho esperava, m’ho he temut en algun moment, en els darrers mesos i, fins i tot, abans, fa més d’un any, quan un dia tot mirant-te als ulls et vaig preguntar què et passava i vas voler tirar balons fora malgrat saber que també hi vaig passar per un via crucis semblant. Després vas tenir un temps que quan parlàvem m’animaves, explicant-me que la malaltia anava molt millor. Crec que em vaig autoenganyar o, potser, em vas convèncer amb les teus ganes d’enllestir nous projectes i escriure. Recorde a principi de la primavera d’enguany, quan em vas telefonar tot demanant-me que et fes la primera presentació de l’excel·lent assaig-dietari Foc de magranes (2024). Vaig deixar altres compromisos i tal com va anar la conversa vaig témer que tenies una nova recaiguda i pintava bastos. En llegir el llibre vaig comprovar, com sempre em passa amb tota la teua obra, des del primer llibre de poesia, D’on gran desig engendra (1992) fins qualsevol dels dietaris posem per cas, Com l’angèlica (2008), com aquell cisell, aquell burí de cada idea es transformava en una festa, una celebració ben intel·ligent i perspicaç del fet literari, de la creació en el sentit més profund de la paraula. Una molt bona radiografia de la teua trajectòria vital i creativa. De músics, de pintors i, per descomptat, d’escriptures que estimes. I sempre hem dit tots dos i altres amics que tot vertader creador està sempre dins de la seua obra com dins d’un laberint, com quan contempla un penya-segat des de la vora i el vertigen t’atrapa.

Des que l’any 1980 ens vam conèixer fent les primeres cal·ligrafies i projectes literaris, tot cal dir-ho, amb un alt índex de mortalitat infantil, la joventut rebel i, així mateix, ben innocent, sempre vam pensar i tu ho vas portar fins a les últimes conseqüències en la teua obra, que la paraula i la bellesa eren un magnífic antídot contra la intolerància, fins i tot contra la estultícia. Des de la processó i l’itinerari a certs tuguris (digues Cavallers de Neu, Lisboa o Arana) de quan el barri del Carme era un niu de lletraferits i barbuts insomnes fins quan militàvem a la junta de l’AELC, tot passant per unes reunions cada setmana amb l’excusa de sopar, per intentar arreglar allò que no té cap solució i construir canals normals per a una literatura en una societat gens normal, tot passant per l’eix neuràlgic de la biblioteca de Catarroja (centre de contubernis, n’esmente algun cas: el Col·lectiu Jordi de Sant Jordi, la revista Daina, els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i altres no confessables o de mort prematura). Tostemps has estat acompanyat de llibres, la teua professió diària, la tasca impagable que has realitzat al teu poble i a tota la comarca com a bibliotecari, com també has organitzat actes de pelatge ben divers al voltant de la lectura i la literatura. I com a escriptor, encara no fa massa temps els encontres de poetes de diferents cultures que s’hi reunien gràcies al teu esforç i tenacitat.

Tiraré a faltar el teu sentit de l’humor, ben sorneguer i la teua mirada de complicitat, la paraula justa i ben esmolada quan feia falta per als cretins, els silencis carregats de profund significat. En els moments de dolor quan el vendaval de la vida et fereix amb algun coltell inesperat, quan et penetra i et frega el tendre de l’ànima. Quan et deixa en carn viva la nafra. Els mots poden alleugerir, sols minven, però la galerna no hi desapareix. I tu ho saps molt bé, amic meu. Quin perfil esbossa la memòria? Quin color té l’oblit? A quin gust fa el dolor? La paraula, l’art, la bellesa... aquell llamp silent que recorre l’àmbit incert dels animalons kafkians d’aquest món ens provoca també la desfeta. La literatura envesteix, imprevisiblement, per l’espatla. Ferotge i plàcida s’acarnissa. No hi ha escapatòria possible. Acorralat entre la consciència i el somni, la maregassa es converteix en el pa de cada dia. No oblides que, malgrat la desfeta, els somnis no han estat humiliats. I com has escrit a Terra d’aigua (1993):

“Hi ha una part de mi que no és meua com hi ha un vers trencat que no em pertany, un ritme que no acobla, una síl·laba que sempre és misteri. Un cor que les llunes amaguen, una mirada ignota que l’espill no sap retornar-me, un sol debolit. Un viarany que els meus peus destrossa, un rai que en rierol s’embarranca, aquest udol que els llops reconeixen. Un silenci”. És ben cert que hem perdut un dels bons escriptors actuals del País Valencià, sempre tindrem l’obra per a llegir-la i rellegir-la, de gaudir-la, però jo he perdut un dels meus millors amics. Ja et trobe a faltar. Gràcies per la teua amistat de tants anys. Bon viatge i com ens dèiem, mig en broma i mig seriosament, tu xarraràs primer amb Shakespeare, Pasolini i Virginia Woolf. Digues-li a Henry Purcell això que tu i jo sabem. Ara “ve la nit: tallades per núvols de sutze/ ara es dessagnen les venes del dia”.