Barcelona, flamenc desinhibit

El Festival Flamenc de Ciutat Vella arriba, amb la que va començar ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a les 18 edicions consecutives. La xifra no hauria de sorprendre: malgrat que és un gènere musical que sembla donar identitat a Andalusia, on va ser engendrat al segle XVIII. El cant, el toc i el ball flamenc són ben palesos en la cultura catalana, especialment la barcelonina. Un parell de noms per recordar-ho: de Miguel Borrull i la seva filla, la bailaora Julia Borrull, de principis del segle XX, a Carmen Amaya, passant per locals mítics com Tarantos. No només això:...

El Festival Flamenc de Ciutat Vella arriba, amb la que va començar ahir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a les 18 edicions consecutives. La xifra no hauria de sorprendre: malgrat que és un gènere musical que sembla donar identitat a Andalusia, on va ser engendrat al segle XVIII. El cant, el toc i el ball flamenc són ben palesos en la cultura catalana, especialment la barcelonina. Un parell de noms per recordar-ho: de Miguel Borrull i la seva filla, la bailaora Julia Borrull, de principis del segle XX, a Carmen Amaya, passant per locals mítics com Tarantos. No només això: algunes de les aportacions més importants i rupturistes dels darrers anys del flamenc s'han gestat en aquesta ciutat, que també ha acollit o fins i tot hi ha vist néixer les veus més punteres: Miguel Poveda, Juan Gómez, Chicuelo i Alba Guerrero, entre d'altres. Com i per què passa això?

"Algunes experiències són fruit de viure a Barcelona. És molt oberta. Aquí ho tens tot a mà: un grup de jazz, un quartet de música clàssica...", diu Alba Guerrero, que presentarà un espectacle... amb un cor de gospel.

"Aquí hi ha més valentia que al sud", afirma Joan Albert Amargós. "Allà, trencar amb la tradició els fa molta més por. Coses com les que hem fet amb en Poveda i la cobla no es podrien haver fet a Andalusia".

Un any més ?i ja en són divuit consecutius!?, el flamenc ha inundat les instal·lacions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). El Festival de Flamenc de Ciutat Vella, organitzat pel Taller de Músics, va obrir ahir les seves portes i oferirà activitats ben dispars ?però sempre en l'òrbita del flamenc? en les diverses dependències del museu barceloní.

I, una vegada més, com si fos un costum anual arrossegat pel certamen, torna l'eterna polèmica, que en realitat no ho ha estat mai, sobre l'existència o no d'un flamenc català o, com a mínim, barceloní. Una discussió sana que acostuma a quedar resolta: ni existeix ni deixa d'existir. Però ?sempre hi ha un però? ningú no pot negar que el que hi ha és una manera de fer les coses made in Barcelona que també es pot aplicar al flamenc i que, al llarg dels anys, ha donat fruits tan suculents com Miguel Poveda (Barcelona, 1973), que avui acumula èxits en els quatre racons de la Península gràcies, precisament, a la seva manera diferent d'encarar la tradició.

Realment és diferent el flamenc made in Barcelona? Probablement diferent no és la paraula, desinhibit seria més adequada. Sí, el flamenc d'aquí o, més ben dit, els flamencs d'aquí no tenen por ni del pes de la tradició ?no estan ancorats amb cadenes a les arrels?, ni del pes dels flamencòlegs recalcitrants que en altres indrets es dediquen a desqualificar (per no dir enfonsar) qui surti mínimament del camí (l'únic camí) que ells custodien amb un excés de gelosia que ratlla la perversitat.

"El respecte sempre hi és present, però no existeix la por del que es digui o es deixi de dir", afirma contundentment el guitarrista Juan Gómez Chicuelo (Barcelona, 1968), un dels paladins del flamenc fet a Barcelona que ha posat la seva guitarra tant al servei de grans cantaors i bailaors com en musicals o en contextos jazzístics, rockers o de música tradicional pakistanesa. "Per això a Barcelona l'ambient flamenc no és tan tancat. Quan jo encaro un treball no em moc només pel flamenc, sinó per la música. Em sento més músic que flamenc i la música és música, no té barreres".

De manera similar s'expressa la cantaora Alba Guerrero (Huelva, 1974, però establerta a Barcelona des de petita): "Des de sempre el que més m'ha interessat és treballar la veu i els diferents aspectes vocals independentment de si la veu és flamenca o no". Per explicar el que fa en àmbits tan diferents del flamenc, com la música contemporània, tradicional mediterrània, àrab o índia, Guerrero invoca la curiositat. "Ens passa a tots els cantaors. El nostre aprenentatge és per tradició oral, els mestres et transmeten el respecte per les melodies clàssiques i tradicionals, però no la tècnica; i aquesta necessitat fa que busquis altres disciplines per curiositat".

Guerrero, criada musicalment a Barcelona (va obtenir el títol a l'ESMUC amb una tesi sobre la tècnica vocal en el flamenc), presentarà en aquesta edició del Festival de Ciutat Vella una producció innovadora amb el cor Gospel Messengers que dirigeix Ramon Escalé. "Seran melodies, estructures i frases flamenques però interpretades per un cor gospel de 25 veus".

Què és el que mou una idea així? "Crear i passar-s'ho bé. El meu lema és fer les coses sense por i poder treballar la meva pròpia creativitat: de vegades encertaràs i de vegades no. Si ja estàs encotillat abans de fer una cosa, el resultat serà avorrit i frustrant. Jo no li tinc por al que conec, però tampoc no faig bandera del mestissatge. Simplement busco coses que m'aportin alguna cosa des d'un punt de vista egoista". Guerrero reconeix que algunes de les seves experiències són fruit de viure a Barcelona. "És una ciutat molt oberta. Aquí ho tens tot a mà: un cor de gospel, un grup de jazz, un quartet de música clàssica...".

Tothom sembla coincidir amb Guerrero. Joan Albert Amargós (Barcelona, 1950) no és un flamenc però coneix bé el tema: el seu darrer treball orquestrant Poveda (Coplas del querer) li ha valgut un nou Premi de la Música. "Aquí hi ha més valentia que al sud", afirma Amargós. "Allà, trencar amb la tradició els fa molta més por. Coses com les que hem fet amb en Poveda i la cobla no es podrien haver fet a Andalusia". Cosa curiosa: Poveda, barceloní de naixement i criat a Badalona, es va traslladar fa uns anys a viure a Sevilla on ha estat totalment assimilat per l'ambient flamenc local, però, per cada nova aventura, torna a girar els ulls (i el cor) al nord-est i reclama els seus vells camarades barcelonins Amargós i Chicuelo.

"A Andalusia, ara mateix la innovació ve del camp dels bailaors (Israel Galván, Rocío Molina, Andrés Marín, ...). Els cantaors tenen més reticències: l'únic que s'ha atrevit a trencar és Poveda, i és d'aquí!", explica Chicuelo. "Enrique Morente es va atrevir a innovar i el van crucificar, però ell ja era molt Morente i no li importava. A d'altres més joves els afecta molt més".

L'Omega de Morente va marcar un abans i un després, però el cert és que tot va començar amb Paco de Lucía. "Quan Paco de Lucía es va unir a Al Di Meola i John McLaughlin, i després a Chick Corea, el flamenc va començar a incorporar diverses harmonies aportades per altres músiques com el jazz", segons Chicuelo.

"No és buscar per buscar. Si t'ajuntes amb altres músics que t'aporten coses diferents, de manera natural les portes a la música que fas. Sense forçar perquè forçar-ho seria fer una cosa que no t'agrada i el resultat no podria ser bo". I aportar noves coses a la música que fas significa evolucionar, una altra afirmació que provoca unanimitat. "L'evolució només s'aconsegueix per contaminació", afirma amb la seva rotunditat habitual Lluís Cabrera (Jaén, 1954), fundador del Taller de Músics i del Festival de Flamenc de Ciutat Vella i incansable instigador del mestissatge musical en totes les variants. "L'evolució no pot sortir d'un laboratori o d'un despatx, és fruit de la contaminació entre músics. Els músics es coneixen, intercanvien coses i aquesta inspiració mútua ho contamina tot però de manera natural, sense cap mena de pressió externa. En el flamenc, aquesta és l'única sortida, com ho ha estat en altres músiques com el jazz o el rock".

Cabrera torna a Morente, de qui va ser amic íntim. "Morente sempre incorporava canvis, però la veu era sempre flamenca i, el resultat, sempre flamenc. Li va costar molt perquè estava sol, però per a les noves generacions és més fàcil perquè ja han crescut en el mestissatge del dia a dia. Sobretot a Barcelona, on tenen més possibilitats de contaminar-se".

"A Madrid ?segueix Cabrera? van sorgir Ketama i la Barbería però el fenomen va donar el que va donar. A Sevilla, gent com Raimundo Amador o Lole y Manuel també van obrir camí però ningú no els va seguir. L'avantatge de Barcelona és que aquí hi ha músics de tots els estils i molts menys complexos i condicionants. També hi ha escoles mixtes en les quals el jazz i el rock són presents juntament amb el flamenc, i els estudiants ho veuen tot amb la mateixa naturalitat. Cada dia surten de les escoles una quantitat de joves que encara no són visibles però que estan preparadíssims, i tenen l'avantatge d'haver coincidit amb naturalitat en l'aprenentatge amb altres gèneres musicals. D'aquí a poc temps, quan es llancin, serà una explosió".

En definitiva, en temes de flamenc, a Madrid fan les coses més comercials; a Sevilla, les més properes a la puresa tradicional; i a Barcelona, les més aventureres i desinhibides. "No ho volia dir d'una manera tan rotunda, però és la veritat", conclou Cabrera. Tots d'acord, doncs.