Katherine Mansfield

Els anomenats "estudis de gènere" parteixen del principi, commovedor, que tot allò que han escrit les dones forma part d'un subgènere, dins el magma dels gèneres literaris —o de les ideologies—, anomenat "estudis de literatura escrita per dones". Per moltes voltes que li han donat a la qüestió crítics de tanta talla com Harold Bloom, la teoria literària ha hagut d'acabar acceptant, amb Ciceró i Quintilià, que la "literatura" es defineix bàsicament per una sèrie de característiques estilístiques i que, partint d'aquestes categories, és impossible fundar un gènere específic relatiu...

Els anomenats "estudis de gènere" parteixen del principi, commovedor, que tot allò que han escrit les dones forma part d'un subgènere, dins el magma dels gèneres literaris —o de les ideologies—, anomenat "estudis de literatura escrita per dones". Per moltes voltes que li han donat a la qüestió crítics de tanta talla com Harold Bloom, la teoria literària ha hagut d'acabar acceptant, amb Ciceró i Quintilià, que la "literatura" es defineix bàsicament per una sèrie de característiques estilístiques i que, partint d'aquestes categories, és impossible fundar un gènere específic relatiu a la literatura escrita per dones. Considerar aquest a priori feminista com quelcom indiscutible, suposar que les dones usen el llenguatge, poleixen l'estil i narren arguments amb armes diferents de les que estableix tota poètica o retòrica, ha donat molta volada als llibres escrits per femenina voluntat, però sovint, per culpa d'aquesta petitio principii, l'ha donat a produccions que s'encabeixen difícilment en el que anomenem "bona literatura" —és clar que, per assumir això, primer hem d'estar d'acord que Emily Dickinson és millor que Maria Josepa Massanés. Tot això pot ser una cosa que no preocupi a gaire gent; però és principi entès quasi universalment —tant per homes com per dones— que un llibre adés està ben escrit, adés no ho està, i que afegitons adjectius com els que deriven de la noble causa feminista li fan més mal que bé a l'estudi de la literatura femenina. És cert que hi ha un munt de circumstàncies que dignifiquen la producció de moltes escriptores: el cas de Jane Austen, que no sabia res de la vida perquè no la deixaven sortir de casa, n'és un bon exemple, com és igualment cert que les tafaneries que li explicaven les seves amigues sobre les liaisons amoroses del seu lloc li van fornir un material de primera per escriure les seves magnífiques novel.les. Però Austen serà bona, sempre i en tot lloc que l'hagin traduïda, perquè és un exemple de bona literatura.

'La literatura de Katherine Mansfield no és feminista; és bona

Un altre cas paradigmàtic de la nosa que fa establir un a priori feminista en l'estudi de les lletres el constitueix l'obra magistral de Katherine Mansfield (1888-1923), nascuda a Wellington, Nova Zelanda, colònia anglesa —extrem que també serviria per barrejar la crítica literària amb el colonialisme, una altra cosa "políticament correcta"—; violoncel.lista notable a la joventut; emigrada a Londres on va conèixer Ida Baker, la seva amant més permanent tota la seva curta vida; després amant d'un tal Garnet Trowell, de qui va quedar prenys; després casada amb un tenor líric, George Bowden —el qual va abandonar la nit de noces—; emportada després per la seva mare a llocs de repòs, a Baviera, amb la finalitat que es curés de la tuberculosi que patia; amiga del gran crític i editor anglès John Middleton Murry; després casada amb ell —que també va ser abandonat, al cap de tres setmanes de maridatge—, i traspassada, a causa de la tisi, pocs anys més tard. El currículum és admirable, però encara ho és més l'enorme sèrie de narracions que va deixar escrites, que, fidelment, Murry va editar després de la mort de Mansfield.

Ara l'Editorial Alba ens ofereix, en pulcra, poètica traducció de Clara Janés (és de rigor quan es tradueix Mansfield), En un balneario alemán (Barcelona, 2011), el primer recull de narracions de l'autora i potser un dels millors que mai va fer, fruit de la seva experiència en els llocs de cura a què he al.ludit. "Alemanys a la taula", "La noia que estava cansada" —narració bona com un gran conte de Txèjov— o "La dama progressista" —lectura que deixarà perplexa tota feminista ravatada— són algunes de les grans narracions del recull.

I hom acabarà la lectura i no se li acudirà, ni remotament, vincular la Mansfield amb els debats de gènere ni d'ara ni del seu temps —més oportú seria estudiar per què Virginia Woolf va tenir tota la vida una gran enveja de Mansfield a causa de l'escriptura lúcida, o translúcida, d'aquesta. Al lector només se li acudirà concloure que ha llegit un llibre d'una enorme categoria literària, escrit per una gran escriptora.