Un peu a la forca

A qualsevol temps de la història literària de França hi ha hagut poetes, novel.listes i dramaturgs amb una biografia no precisament modèlica. El segle XIX n'és ple —de Baudelaire a Lautréamont, passant per Verlaine i Rimbaud—; el segle XX també: vegeu els casos de Jean Genet, de Céline o d'Antonin Artaud. El segle XVI és més aviat santó, i va donar una florida de poetes, al voltant de la ciutat de Lió, que meravella: sembla clar que haver tingut una vida tirant a beatífica no està renyit amb ser capaç de construir versos com cal. Però també es pot dir al revés: la vida més cràpul...

A qualsevol temps de la història literària de França hi ha hagut poetes, novel.listes i dramaturgs amb una biografia no precisament modèlica. El segle XIX n'és ple —de Baudelaire a Lautréamont, passant per Verlaine i Rimbaud—; el segle XX també: vegeu els casos de Jean Genet, de Céline o d'Antonin Artaud. El segle XVI és més aviat santó, i va donar una florida de poetes, al voltant de la ciutat de Lió, que meravella: sembla clar que haver tingut una vida tirant a beatífica no està renyit amb ser capaç de construir versos com cal. Però també es pot dir al revés: la vida més cràpula no comporta necessàriament haver estat un mal poeta. Aquest segon és el cas d'un poeta del segle XV, Villon, François de Montcorbier a la pila, nascut a París l'any 1431, en ple domini dels anglesos arran de la guerra dels Cent Anys. La ciutat era llavors menuda, només amb dos o tres punts il·luminats de nit, sense cap instal·lació sanitària comunal, cau d'epidèmies, niu de lladregots, escenari del crim, tavernes a vessar, palestra de l'esport sexual més desenfrenat.

Les 'Balades' de François Villon són el bo i millor de la poesia francesa del segle XV

En aquest món va néixer, doncs, que va manllevar el cognom del protector en les mans del qual l'havia deixat la seva mare: Guillaume Villon. Aquest, en efecte, va ser home de bones i belles lletres, doctor en dret canònic i rector de Saint-Benoît le Bétourné, a París. El clergue, home de gran generositat i pietós, va ensenyar al futur poeta tot el que va poder, i el noi va fer estudis de Lletres a La Sorbona fins a esdevenir doctor —"Arts", se'n deia, d'aquests estudis, fins fa pocs anys a França i Anglaterra—: així va conèixer l'escassa poesia valuosa del seu temps —Rutebeuf, Jehan de Meung, Charles d'Orléans, Christine de Pisan o Alain Chartier—, i, com era habitual, tant els grollers poetes goliards com els més refinats autors de Grècia i Roma. Amb tot aquest bagatge Villon no va convertir-se ni en sant, ni en savi o erudit: circumstàncies de la pròpia vida universitària a la ciutat el van portar més aviat pel camí del vagareig, el lladronici, el vi i la freqüentació de les cases de mala anomenada. Va matar en legítima defensa un eclesiàstic l'any 1455, i poc després va cometre un fructífer robatori al Collège de Navarre, del qual en va treure una petita fortuna. Aquesta va ser la dominant en tota la seva vida: furts, ebrietat, baralles, expolis, pillatges, malversacions i fugides.

Malgrat aquest curriculum Villon, com ja s'ha dit, va escriure una de les millors obres en vers del seu segle, molt valorada al cap de poc temps per Rabelais —que el converteix en personatge d'unes quantes pàgines del seu Gargantua—, després força oblidat als primers segles moderns, i molt revalorat, com el lector pot intuir, als dos segles més crapulosos de les lletres franceses, ja al·ludits.

Ara Andreu Subirats ens ofereix en català, per primeríssim cop, les Balades de Villon senceres —la major part extretes del que editorialment s'ha anomenat des de sempre el Testament—, a Edicions LaBreu, Barcelona, 2010, en prosa més que en vers, però amb una gran justícia quant a l'original, de francès arcaic, difícil sempre, més encara quan Villon escriu en gerga, i amb notes d'enorme valor. Hi apareixen ecos de llocs comuns antics, com l'ubi sunt i el carpe diem, però no hi manquen les brutícies, el desvergonyiment, el cinisme i la impudícia: "Estimem la marranada i la marranada ens envolta; | fugim de l'honor i l'honor ens defuig | en el bordell en què tenim estada"; "Ja pots ser traïdor perjur i sense honor, | ja pots ser lladre que furta i robador; | i què? on creus que va a parar el botí? | Tot es despèn en putes i mal vi".

Quan, després de moltes aventures, a Villon van fer-lo pres i el van condemnar a la forca, encara va tenir esma per escriure aquest quartet: "Jo sóc François, cosa que em pesa, | nascut a París, prop de Pontoise; | i penjat d'una corda de sis peus | sabrà mon coll quant mon cul pesa." Li van commutar la pena, es va escapar i va fer-se fonedís l'any 1463; des de llavors, ningú n'ha sabut res.