Esteticisme espiritual
D'entrada, l'informalisme no es va distingir per ser un art que recerqués plasmar la bellesa sinó tot el contrari: va reflectir un cert pessimisme, propi de l'expressionisme abstracte, i una turbulència de caire existencial. Durant els temps en què es va imposar a Catalunya, la pintura "maca" era patrimoni de tiets i tietes, d'aficionats i de tots els botiguers que enriquien la Sala Parés i, en menys grau, feien bullir l'olla de La Pinacoteca, les Galeries Augusta, la Grifé & Escoda o la Sala Gaspar en la seva faceta més comercial. Entre els moderns, molts artistes que fins aleshores havien fe...
D'entrada, l'informalisme no es va distingir per ser un art que recerqués plasmar la bellesa sinó tot el contrari: va reflectir un cert pessimisme, propi de l'expressionisme abstracte, i una turbulència de caire existencial. Durant els temps en què es va imposar a Catalunya, la pintura "maca" era patrimoni de tiets i tietes, d'aficionats i de tots els botiguers que enriquien la Sala Parés i, en menys grau, feien bullir l'olla de La Pinacoteca, les Galeries Augusta, la Grifé & Escoda o la Sala Gaspar en la seva faceta més comercial. Entre els moderns, molts artistes que fins aleshores havien fet obres més o menys bufones, com ara Josep Guinovart, es van submergir tardanament en el fang i les tenebres malgrat assumir, en aquest cas concret, les coloraines estridents i festives del pop art filtrades per l'òptica de -i les referències a- Joan Miró. Els pocs informalistes que buscaven la bellesa es van estavellar aviat. Joan Vilacasas va deixar enrere els impecables arabescs blau plata, del final dels anys cinquanta, propers al món oriental de Marck Tobey, per endinsar-se en la fredor sideral, metàl.lica i, sovint, anecdòtica d'unes astrometries autistes sui géneris . Roman Vallès va empastifar el seu pulcre blanc amb collages de retalls de revista i signes transcendents, fent marxa enrere en haver arribat a l'inevitable i fatídic blanc sobre blanc. Albert Ràfols Casamada, en canvi, en el fons menys vigorós i decidit, va ser dels pocs que va saber transformar sense cap mena de trasbals la seva figuració "moderna" i encara més bufona que la de Guinovart, en abstracció poètica i confortable sense trair-se el més mínim fins al final.
La Fundació Suñol presenta un recull de peces d'Hernández Pijuan gens tòpiques
Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005), una mica més jove que els altres, va entrar de ple en l'informalisme més feixuc, del qual Tàpies en seria gairebé l'únic triomfador a ultrança, i es va ficar en un carrer sense sortida. Cap a final dels anys seixanta, de cop i volta va renéixer coincidint, d'una banda, amb un rebrot de la pintura realista influïda, en certa manera, pel figurativisme del pop i, de l'altra, d'una aproximació lleu a les generacions més joves que iniciaven el moviment conceptual que, com a paradoxa, girava l'esquena a la pintura. Però Hernández Pijuan no es quedaria ni amb l'una ni amb els altres. Ben aviat, l'anècdota, realista, conceptual o metafísica, que semblava donar sentit als seus quadres, va desaparèixer i llavors la pintura, que ja existia malgrat el tema aparent, es va esplaiar a cor què vols, deslliurada de qualsevol servitud.
Ara, la Fundació Suñol presenta una petita retrospectiva pòstuma de l'enamorat dels camps llaurats de Folquer, amb una selecció d'obra que abraça del 1968 fins a la producció més darrera, amb una el.lipsi considerable, però, de tota la dècada de 1990, potser l'etapa més coneguda i celebrada del pintor. També s'obvia l'etapa informalista que, en el cas d'Hernández Pijuan, és com si pertanyés per voluntat pròpia directament a una altra vida. El conjunt de peces exposades procedeix de la pròpia institució i de la família de l'artista i tots plegats han estat els comissaris de l'exposició. L'interessant és que no es tracta d'un recull de peces típiques i ja tòpiques, malgrat que siguin les millors, sinó que la tria les voreja sense entrar-hi, i amb això dóna peu a conèixer algunes obres potser menys emblemàtiques com ara l'encisador Paisatge a Folquer de 1983 que demostra a la perfecció com l'Hernández Pijuan madur no tenia cap problema a copsar la bellesa, sense rubor ni carrincloneria.
El cas de Joan Furriols (Vic, 1937) és curiós dins dels informalistes històrics més joves, però no és pas l'únic ja que manté, per exemple, un cert paral.lelisme amb el d'Alfons Borrell (Barcelona, 1931) que exposa precisament aquests dies a la Joan Prats Artgràfic. Tots dos, a la dècada de 1960, després d'una prometedora arrencada, van abandonar l'escena artística per dedicar-se als respectius comerços familiars, l'un a Vic i l'altre a Sabadell. I també tots dos, a partir de 1970, van ser esperonats i vindicats per generacions més joves que els van integrar en les seves activitats renovadores, i va ser a partir de llavors quan llur obra va començar a respirar fort. Tecla Sala, que va ser pionera organitzant la primera retrospectiva d'Hernández Pijuan l'any 1992 i la segona i darrera d'Alfons Borrell, ara presenta el pletòric univers monocrom de Furriols amb obres procedents gairebé exclusivament de la col.lecció del propi autor, amb Àlex Mitrani de comissari i Rosa Queralt de padrina.
L'allunyat i discret Furriols, amb una selecta colla de fervents admiradors, és com una mena d'Erik Satie d'Osona. I la seva obra, d'una gran coherència conceptual i formal, és alhora una cita continuada a una munió d'artistes dispars ordenats cronològicament, més o menys, per ordre d'aparició: Torres-García, Fautrier, Dubuffet, Feito, Tàpies, Burri, Manzoni, Rivera, Millares, Fontana, Cristòfol, Chillida, Llena, Morandi, Klein, Duchamp, Cragg, Miralda, Beuys, Navarro o, entre d'altres, Brossa. Però, com a paradoxa, aquesta diversitat que podria ser desconcertant, atabaladora i poc inspirada, sota la mirada hipersensible i, sobretot, amb les fines mans de Furriols acaba sent personal i compacta.
Duchamp i Picabia sabien perfectament que una ferreteria era un excitant museu d'art contemporani, i Furriols des del seu establiment de Vic en dóna una excel.lent prova. Tota mena d'envasos buits de plàstic i vidre, esponges, trossos de fullola, filferros, barrets de disfressa i altres andròmines anodines es converteixen en elements hiperestètics i espirituals gràcies a la transgressió del material per mitjà d'una polida ordenació i, sobretot, d'una delicada pàtina pigmentada que, més enllà de ser una màscara, els confereix tota l'essència, en un joc conceptual que és, potser d'entre totes, la gran troballa del vigatà.
La mesura del temps, el transcurs de la pintura. Joan Hernández Pijuan . Fundació Suñol. Passeig de Gràcia, 98. Fins al 29 de maig
El lloc del temps. Joan Furriols . Tecla Sala. Avinguda Josep Tarradellas, 44. L'Hospitalet de Llobregat. Fins al 30 de maig