La sort dels castissos
El cinema d'Almodóvar ha millorat molt des dels temps de la movida madrileña, llavors era provocació divertida i corrosiva, amb puntetes de genialitat; ara, en canvi, és del més bo i millor que es produeix en tot l'Estat espanyol. La maduresa i la dedicació primmirada li han estat decisivament favorables. A la pintura d'aquella moguda castissa, però, li ha passat just el contrari, salvant alguns casos excepcionals, com el de Pérez Villalta o Gordillo -que, de fet, no n'era un membre sinó que n'era el gran precursor.
Avui, la Fundació Suñol obre les portes amb una retrospectiva de...
El cinema d'Almodóvar ha millorat molt des dels temps de la movida madrileña, llavors era provocació divertida i corrosiva, amb puntetes de genialitat; ara, en canvi, és del més bo i millor que es produeix en tot l'Estat espanyol. La maduresa i la dedicació primmirada li han estat decisivament favorables. A la pintura d'aquella moguda castissa, però, li ha passat just el contrari, salvant alguns casos excepcionals, com el de Pérez Villalta o Gordillo -que, de fet, no n'era un membre sinó que n'era el gran precursor.
Avui, la Fundació Suñol obre les portes amb una retrospectiva dels gloriosos anys setanta i primers vuitanta madrilenys del segle passat, quan la ciutat castellana es preparava per la fi estrepitosa del franquisme i la naixent democràcia -en mans d'un flamant alcalde socialista, Enrique Tierno Galvan. En uns moments en què Madrid va deixar de ser una capital provinciana per convertir-se en una urbs cosmopolita amb aires internacionals. Los Esquizos de Madrid. Figuración madrileña de los 70 és una versió un xic reduïda de la que s'ha presentat al Reina Sofía, on ha assolit un gran èxit a Madrid. El projecte, heretat de l'antiga direcció del Reina Sofía, té dos precedents directes, ambdós celebrats a capital d'Estat: Madrid, Madrid, Madrid,a cura de Francisco Rivas, presentada l'any 1984, al Centro Cultural de la Villa, i una altra el 2006, a la Sala Alcalá de la Comunidad de Madrid, guiada per Blanca Sánchez i Sigfrido Martín Begué. Dues exposicions que volien oferir una visió de conjunt englobant també cinema i cartellisme. Los Esquizos... revisa exclusivament la pintura i li dóna més relleu amb obres emblemàtiques de Luis Gordillo, Alfredo Alcaín, Carlos Alcolea, Chema Cobo, Carlos Franco, Herminio Molero, Rafael Pérez-Mínguez, Manolo Quejido, Guillermo Pérez Villalta, Javier Utray, Sigfrido Martín Begué i el fotògraf Luis Pérez-Mínguez.
Aquesta col·laboració mixta, entre un gran museu i una fundació petita, és interessant perquè obre l'horitzó, sempre restringit i difícil, de les itineràncies. En aquest cas concret, la iniciativa té molt sentit perquè Josep Suñol ha estat el principal col·leccionista a Catalunya d'obra d'alguns dels artistes més destacats de la movida, a partir de la seva estreta amistat amb el galerista Fernando Vijande, un dels promotors i protagonistes d'aquella aventura compartida. Moltes obres de l'exposició procedeixen, precisament, de la col·lecció de Suñol.
La pintura que va produir el nucli heterogeni, però més o menys ben unit, dels esquizos i els seus crítics i promotors, ha envellit prou bé, sobretot el que correspon a l'inici de la dècada de 1970, quan es van rebel·lar contra la serietat oficial de l'abstracció del grup El paso per vindicar una figuració canalla antiacadèmica fins al moll de l'os, hereva directa del pop art anglès i,en menys mesura, del nord-americà, i també de figuratius històrics llavors encara desclassats com els alemanys de la dècada de 1920, a la vegada que també invocaven la provocació i el joc conceptual de Duchamp i el Dalí més poca-solta dels anys cinquanta i seixanta.
Passada la febre de la movida, bona part de la producció del seus pintors es va estovar. La de Luis Gordillo, que havia començat molt abans i de fet no era cap esquizo sinó un pare adoptiu, va continuar en alça i assoliria el punt àlgid anys després. La de Guillermo Pérez Villalta,un dels seus membres més genuïns, ha mantingut el tremp sempre, atès que va ser, de tots, el més personal amb un pletòric univers propi.
Resulta interessant buscar un equivalent dels esquizos dels 70, en la llavors avantatjada Barcelona, que duia al damunt una dècada de gauche divine i es començava a embadalir emmirallada en les seves pròpies gràcies. I l'equivalent no és tant l'anomenat grup Trama, format per José Manuel Broto o Xavier Grau (que van donar aquest mot psiquiàtric al grup madrileny), sinó el duet format per Eduard Arranz-Bravo i el desaparegut Rafael Bartolozzi -l'obra més reeixida dels quals va ser la fàbrica Tipel de Parets-, i també altres autors del moment com Gerard Sala o Francesc Artigau, aquest darrer ben acollit finalment a la Sala Parés. El moviment conceptual català, òbviament més avançat i nombrós que a la resta del país, en part va ofegar els fills locals del pop.La principal diferència entre el grup madrileny i la gent que es movia en estètiques semblants a Barcelona va ser l'absoluta cohesió de grup i l'empenta dels primers, naturalment unida a una bona capacitat creadora alimentada per la mateixa cohesió. De fet, vindria a ser, més o menys, com comparar l'obra de Pedro Almodóvar amb la de Ventura Pons.
Los esquizos de Madrid. Figuración madrileña de los 70.
Fundació Suñol
Passeig de Gràcia, 98
Fins al 6 de gener del 2010.