El mur
Ningú no ha tornat per contar-ho, emperò la mort deu ser com quedar de cop esclafat davall un mur. L'extinció dels personatges sol esbucar aviat les murades i talaies alçades per altres als entorns per fer-se grans, en defensa pròpia o atacar. Als cadàvers calents els canons just hi llancen flors.
Jordi Pujol, un home sol a l'últim condol a Baltasar Porcel, el seu amic, medita i mira prim. És testimoni d'un enterrament clàssic: dos fossers d'Andratx segellen la tomba amb mescla, i desen amb la paleta el ciment blanc o mallorquí.
El muret mortuori, doble de test i marès, isola el ...
Ningú no ha tornat per contar-ho, emperò la mort deu ser com quedar de cop esclafat davall un mur. L'extinció dels personatges sol esbucar aviat les murades i talaies alçades per altres als entorns per fer-se grans, en defensa pròpia o atacar. Als cadàvers calents els canons just hi llancen flors.
Jordi Pujol, un home sol a l'últim condol a Baltasar Porcel, el seu amic, medita i mira prim. És testimoni d'un enterrament clàssic: dos fossers d'Andratx segellen la tomba amb mescla, i desen amb la paleta el ciment blanc o mallorquí.
El muret mortuori, doble de test i marès, isola el cos d'aquell qui escrivia, en un racó clos, alt, entre dues exmemòries, sa mare i es conco. La làpida de tot d'una és neta de lletres.
Uns murs d'esquena d'ase d'un fossar tancat foren tomats. Eren aferrats al cementeri de Porcel. Un antic escriptor, el misser Jaume Roca resta, ignot, en un obelisc sense símbols. Era republicà, ateu i autor de teatre en català fet però no publicat. A l'estela hi havia un epitafi a la pedra com un llibre obert.
El totalitarisme expulsà els no catòlics, suïcides i rars a ser inhumats defora del camp sagrat de creus. I una redundant censura ocultà amb ciment gris el darrer escrit del lliurepensador Roca.
Un altre mur amb tels de 'portland' enterra els seus mots malgrat que caigués la frontera que amagava els ossos dels exclosos per la seva dissidència. Ho fa avinent un altre sabut i de la ceba que saltà parets: en Jaume Bover, que assimilà l'Islam i fou 20 anys bibliotecari a Tànger.
Arran de mar, hi ha enormes murs que s'alliberen sencers, esdevenen passeig i espai urbà. És dèria lenta, fa 26 anys que l'arquitecte d'Eivissa, Elías Torres, agafà el lapis per "passar la granera" a un quilòmetre de les murades de Palma. L'enginy defensiu que feia por i situà la ciutat de cul a la badia esdevé una segona platja, seca.
Torres guanyà els murs. És al penúltim tram de l'obra oberta a Ses Voltes on féu una rajola, el paviment 'palma'. Una metàfora? "No, geometria". El perfil del mur en un pam, un milió de cops repetit. La murada en terra, neta i per usar.