Meditació
Com que és Dijous Sant, permetin-me que em posi una mica transcendent i mediti una estona en veu alta, és a dir, en veu escrita i publicada.
Composició de lloc: aquest any Setmana Santa cau a l'abril, mes que segons el poeta anglès Eliot és el més cruel, perquè barreja memòria i desig. És clar que lleva lilàs en terres mortes i revifa amb pluja primaveral les arrels corsecades. Potser tot això és més visible a Anglaterra, en l'Anglaterra d'abans del canvi climàtic, és clar, quan l'abril era la sortida esplendorosa d'un hivern humit que ho podria tot. Vaig viure un parell d'abrils...
Com que és Dijous Sant, permetin-me que em posi una mica transcendent i mediti una estona en veu alta, és a dir, en veu escrita i publicada.
Composició de lloc: aquest any Setmana Santa cau a l'abril, mes que segons el poeta anglès Eliot és el més cruel, perquè barreja memòria i desig. És clar que lleva lilàs en terres mortes i revifa amb pluja primaveral les arrels corsecades. Potser tot això és més visible a Anglaterra, en l'Anglaterra d'abans del canvi climàtic, és clar, quan l'abril era la sortida esplendorosa d'un hivern humit que ho podria tot. Vaig viure un parell d'abrils en aquella Anglaterra eliotiana i un d'ells a Hampstead, on, per l'abundància de jardins, l'explosió abrilenca era impressionant. Sí, els lilàs florien rere les tanques de fusta dels jardins, abundants de flors i de perfum. Els bulbs dels narcisos i els crocus trencaven amb les seves flors la terra negra plena de fullaraca podrida i de cucs carnosos, pruneres i cirerers es convertien en una massa compacta de corol·les de seda. Era la glòria. Però un altre poeta anglès, Shakespeare, ja havia escrit que la glòria del mes d'abril era incerta. I és que ràpidament el cel es cobria, queia un ruixat i deixava lilàs i pruneres, cirerers i narcisos, capcots i rebregats. La florida enarborava el desig. La destrucció ràpida suscitava la memòria de tantes destruccions implacables en les vides humanes, individuals i col·lectives.
Primer punt: aquests dies de Setmana Santa em sol venir al cap la història bíblica d'Isaac. Ja la saben, Déu ordena a Abraham que prengui el seu fill Isaac i l'hi ofereixi en sacrifici. Abraham està disposat a fer-ho. Sempre s'ha posat com a exemple d'una fe més enllà de tota racionalitat. A vegades penso que Abraham s'hauria d'haver rebel·lat. Què hauria passat? Però el personatge de la història que és del tot entranyable és el fill, Isaac. Pensar que el teu propi pare et mena al sacrifici deu ser insuportable. És clar que la història acaba bé. Bé? En tot cas, el pobre Isaac deu quedar tocat per sempre. Però si penso en aquesta història aquests dies és pel seu paral·lel amb la que hi commemorem. Molt més cruel, encara. L'Isaac de la nostra història es diu Jesús i el seu Pare se l'ofereix en sacrifici. Sempre m'ha inquietat aquesta decisió. Allò que Déu estalvia a Abraham no s'ho estalvia pas a si mateix.
Segon punt: el misteri de la resurrecció. ¿Saber que al tercer dia ressuscitaria va estalviar ni que sigui una mica el sofriment de la víctima? No parlo de sofriment físic, que no. Sinó de sofriment mental. Jesús, ¿en tenia una certesa total de la seva resurrecció? Llavors, per què allò d'Elí, Elí, ¿lemà sabactani?, és a dir, Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat? Si Isaac hagués sabut que, sacrificat, hauria ressuscitat al tercer dia, ¿hauria patit tan enormement com degué fer-ho, mentre el seu pare el lligava i alçava el ganivet per degollar-lo? La Bíblia no ens en parla d'aquest sofriment del noiet, però podem imaginar-lo.