Testimonis
Amb molt més suport institucional que espectadors, a finals del setembre passat va passar fugaçment pels cinemes la darrera pel·lícula del realitzador Antoni Verdaguer, Cinemacat.cat. Les (poques) sales que la van programar ho van fer només durant una setmana, amb un índex pírric d'entrades venudes. Però ja sabem que la gent no va al cinema, i les xifres de públic van remuntar considerablement dissabte passat, quan el film va estrenar la nova etapa de Sala 33, un contenidor dedicat ara en exclusiva al cinema fet a Catalunya que presenta Àlex Gorina al Canal 33. La nit inaugural, ...
Amb molt més suport institucional que espectadors, a finals del setembre passat va passar fugaçment pels cinemes la darrera pel·lícula del realitzador Antoni Verdaguer, Cinemacat.cat. Les (poques) sales que la van programar ho van fer només durant una setmana, amb un índex pírric d'entrades venudes. Però ja sabem que la gent no va al cinema, i les xifres de públic van remuntar considerablement dissabte passat, quan el film va estrenar la nova etapa de Sala 33, un contenidor dedicat ara en exclusiva al cinema fet a Catalunya que presenta Àlex Gorina al Canal 33. La nit inaugural, 24.000 persones varen veure el treball de Verdaguer, un documental sobre el passat, el present i el futur del cinema català que recull els testimonis de 58 directors i productors. Efectivament, l'audiència és en veritat molt modesta. Però, acudint a una pirueta verbal que potser algú considerarà demagògica, amb aquests espectadors s'omplirien moltes sales convencionals. I a més s'ha de tenir en compte que a aquella hora es retransmetia un, a dir dels entesos, ben emocionant partit de futbol.
Cinemacat.cat es va fer amb la complicitat de la Filmoteca de Catalunya i intercala les veus dels entrevistats amb les imatges d'un bon grapat de pel·lícules, des dels primers coquetejos amb el cinema del pioner Fructuós Gelabert fins a fragments de la sobredimensionada El orfanato, de Juan Antonio Bayona. Més d'un segle d'aventura audiovisual separen l'un de l'altre. Però encara no hi ha unanimitat a l'hora de dir què es cinema català. El que es fa en català? El que es fa a Catalunya? El que emplea professionals autòctons? Les possibilitats són múltiples, i només semblen tenir-ho clar els responsables de l'Acadèmia del Cinema Català, que admeten candidatures als premis Gaudí a partir d'un complicat sistema de baremació.
Ara que, en realitat, la manca de consens sobre qualsevol cosa és la impressió més viva que es té després de veure i sentir parlar durant dues hores als professionals teòricament encarregats de fer rutllar la indústria. També sobre la marxa del sector hi ha opinions per a tots els públics. El viatge endavant i endarrere del documental mostra velles ferides que conviden al victimisme, i s'insinua que hi va haver un sabotatge molt malintencionat en l'incendi d'uns estudis cinematogràfics capdavanters a l'Espanya de les primeres dècades del segle XX. Els Orphea van quedar arrasats el 1936, només quatre anys després de la seva inauguració, i Madrid en va prendre el relleu. Alguna veu, molt més pragmàtica, procura no llençar pilotes fora i reclama als cineastes més feina de base, més seducció del públic, i menys vel·leïtats artístiques i somnis d'autor. Entre l'un i l'altre, l'espectre d'interpretacions és molt ampli, tant com, per exemple, les opinions sobre el pes de la llengua de rodatge en la difusió d'una pel·lícula. Cadascú tendeix a parlar a partir de la seva pròpia experiència, i ja se sap que la fira no sol ser igual de fructífera per a tothom.
El mosaic plural que ofereix Cinemacat.cat a partir de les 58 entrevistes (Vicente Aranda, Antonio Isasi-Isasmendi, Isaki Lacuesta i Jaime Rosales són alguns dels 58 testimonis recollits) no convida a extreure conclusions, més enllà d'una ja coneguda per endavant: les dificultats de la cinematografia catalana per fer-se un lloc en el món i la necessitat de suport (institucional, televisiu) per poder créixer. Però té una cosa molt bona, com la de donar altaveu als que s'hi dediquen. Llàstima que, més enllà d'aquesta base, no hi ha indicis que el debat hagi de continuar i, per tant, l'individualisme atàvic del cinema a Catalunya sembla preparat per a una llarga vida.