Un retrat generacional

Una dona incòmoda

Montse Banegas

Editorial Proa

238 pàgines. 17 euros

Un dels millors components d'aquesta novel·la és el seu realisme despietat, l'agradable fluència d'un fil argumental que exposa els avatars d'una jove intel·ligent i narcisista que, en plena dècada dels noranta, es trasllada d'un poble a Barcelona per estudiar història a la universitat. Un dels límits d' Una dona incòmoda és també aquest mateix realisme, conformat a revelar d'una manera seqüencial el flux egòlatra de la protagonista, sense atrevir-se a ad...

Una dona incòmoda

Montse Banegas

Editorial Proa

238 pàgines. 17 euros

Un dels millors components d'aquesta novel·la és el seu realisme despietat, l'agradable fluència d'un fil argumental que exposa els avatars d'una jove intel·ligent i narcisista que, en plena dècada dels noranta, es trasllada d'un poble a Barcelona per estudiar història a la universitat. Un dels límits d' Una dona incòmoda és també aquest mateix realisme, conformat a revelar d'una manera seqüencial el flux egòlatra de la protagonista, sense atrevir-se a adquirir volum existencial.

Anem a pams. Montse Banegas (Flix, 1974) debuta amb aquesta novel·la. S'incorpora, doncs, a una franja generacional d'escriptors formidables: Francesc Serés, Jordi Lara, Salvador Company, Lolita Bosch o Pau Planas, entre d'altres. En certa manera, per la seva temàtica i desplegament, Una dona incòmoda podria ser qualificada de novel·la juvenil. S'hi narra l'aventura iniciàtica de la Mònica, que, des del final de l'adolescència fins al llindar de la seva darrera joventut, experimenta amb diversos nivells vitals: droga, amor, l'arribisme i l'endogàmia del món universitari, una difusa actitud rebel com a carta de presentació, l'aïllament i l'autoaïllament com a principis ètics i estètics, la cultura com a patró institucionalitzat i com a distintiu elitista i, sobretot, un granític sentiment d'incomprensió. El món segellat i retroalimentari de la protagonista fan que Una dona incòmoda ofereixi un fris sociològic d'una part d'aquella generació que, per dalt o per baix, ara raneja la trentena i que, un pèl consentida, sense excessius problemes materials, va afrontar uns paràmetres de formació acadèmica solvents però molt mecànics. La novel·la, subjecta al ritme trepidant de la cadena d'esdeveniments, té la tenacitat de fer pivotar tot l'interès sobre un personatge narrador que no sempre resulta interessant i que, víctima de la seva neurastènia, acaba abraçant extravagàncies molt gregàries: intent de suïcidi, anorèxia, desmitificació de la psicoanàlisi i un refús incomprensible contra tot allò que es mou: pares, professors, amants, col·legues, alumnes... L'acció s'endeuta amb uns tics esquemàtics. Així, de manera previsible, la Mònica cau en l'anorèxia, és dependent dels fàrmacs, odia "la mediocritat", trenca retrovisors de cotxes, obre iogurts als supermercats, enforteix la seva veta romàntica ingressant en un sanatori i, per la pura deriva del seu desguitarrament conductual, gaudeix robant les cartes d'uns pacífics veïns que al capdavall no tenen cap culpa que ella sigui com és.

Una dona incòmoda és la carta de presentació de Montse Banegas en el vehement medi literari, sovint hostil i poc ponderat amb aquelles primeres obres que no acaben de ser grans obres. El ritme narratiu, àgil i magnètic, és la gran basa d'aquesta escriptora. Però la seva capacitat d'estructuració narrativa ha de créixer. I això es fa evident de manera especial en els caràcters evanescents dels personatges i en la seva manca de fondària moral. I, d'altra banda, la llengua necessita tonificar-se. Si bé la varietat lèxica és escaient, s'hi troba a faltar voluntat d'estil, l'instint de violentar la llengua per acomodar una veu pròpia. Els personatges no haurien de ser ni "patètics" ni "lamentables", sinó veraços a partir de la força suggestiva de la veu narradora. Una dona incòmoda és un bon retrat generacional, una primera obra prometedora. Però no acaba de crear una incisió en el temps, aquella fractura irreparable que anuncia que el lector ha abandonat la crònica proverbial per ingressar en la cosmogonia de la ficció.