Dissentir al Paradís

Per destruir la vostra puta cervellera, porcs! Els espais de tortura -textuals i plàstics- que avui Taller Llunàtic presenta als lectors ja momificats que sou tots vosaltres no són més que una mostra microscòpica del nostre estat totalitari i de la nostra malaltia sexual, que es mouen entre la pornografia pederàstica i la necrofília, sense oblidar mai l'obsessió gerontofílica que ningú encara coneix en la seva veritable extensió (...)". "(...) Heu de caure agenollats davant l'única experiència de rates desesperades que ha existit mai sense treva, sense concessions: l'experiència llunàtica."...

Per destruir la vostra puta cervellera, porcs! Els espais de tortura -textuals i plàstics- que avui Taller Llunàtic presenta als lectors ja momificats que sou tots vosaltres no són més que una mostra microscòpica del nostre estat totalitari i de la nostra malaltia sexual, que es mouen entre la pornografia pederàstica i la necrofília, sense oblidar mai l'obsessió gerontofílica que ningú encara coneix en la seva veritable extensió (...)". "(...) Heu de caure agenollats davant l'única experiència de rates desesperades que ha existit mai sense treva, sense concessions: l'experiència llunàtica."

Aquests són dos breus fragments del bram i exhort, amb el qual les dues "rates desesperades" Josep Albertí i Bartomeu Cabot: Taller Llunàtic, feien la seva mutació l'any 2006 a la blogosfera, http://tallerllunatic.blogspot.com, on recullen, fins al moment, una petita part de la seva trajectòria. El Taller Llunàtic és un cas d'inaudita pervivència des del 1976 fins a l'actualitat, i d'una extraordinària singularitat i interès. En funció de les accions de protesta, les iniciatives artístiques o de les publicacions, un significatiu nombre de joves creadors s'hi varen identificar, entre d'altres: Josep Albertí, Miquel Barceló, Bartomeu Cabot, Sara Gibert, Biel Mesquida, Joan Palou, Andreu Terrades o Steva Terrades. És el pas d'un esperit contracultural i lúdic a un altre de radicalització antisistema, d'agressivitat i poder convulsiu de la literatura i de l'art, és l'estat de la performance contínua i de l'insult i la provocació com a pràctica creativa. La publicació, l'any 1985, de La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs suposa una de les obres creatives més novedoses i rellevants del panorama artístic a l'Estat espanyol.

"Actituds, llenguatges i mapes conceptuals dels 60 i 70 se segueixen reivindicant"

La Jove Plàstica (1970-1978) fou un conjunt d'exposicions, accions i manifests d'esperit crític, gamberro, pocavergonya o compromès, segons els casos, en contra d'una situació negadora i decadent però al mateix temps engrescadora i utòpica com la del tardofranquisme i la Transició. Un exemple de pràctica militant i d'art contextual fou el del grup Criada 74.

Entre 1975 i 1982 Neon de Suro, per al qual la gratuïtat era una agressió, fou un dels projectes més significatius i el de major ressò internacional. La publicació Neon de Suro fou una iniciativa de Steva Terrades i contà, endemés d'ell, amb Sara Gibert, Bartomeu Cabot i Andreu Terrades com a equip editor. Entre els artistes i poetes que participaren en algun dels vint-i-un números de la publicació, a part dels editors, hi havia, entre d'altres: Miquel Barceló, Julien Blaine, Antoni Catany, Mariscal, Antoni Muntades o Bruno Richard.

Dels artistes més rellevants d'aquella generació es mantenen actius, encara que amb exposicions intermitens, A.Terrades, S. Terrades, P. Canyelles o Horacio Sapere. Tant M.A. Femenies com Joan Trujillo (actiu als vuitanta), dos artistes i activistes de personalitats ben accentuades, varen morir sense cap tipus de reconeixement públic i així segueixen.

A hores d'ara, l'actualitat més interessant, per motius diversos, es concentra en un conjunt d'artistes que han sabut desenvolupar uns mons creatius singulars i intransferibles emprant tot tipus de llenguatges, des del dibuix a les videoinstal·lacions. No podem parlar de línies o seqüències explícites amb els anys setanta, tot i que alguns d'ells hi estan més vinculats que amb els vuitanta o noranta. Com també passa a nivell internacional, fa anys que determinades actituts, llenguatges i mapes conceptuals dels anys seixanta i setanta segueixen reivindicant-se i explorant-se. És el cas dels artefactes simbòlics de Jaume Simó Sabater, amb un discurs crític i reivindicatiu respecte la cultura catalana minoritzada, l'amor, el poder, els conflictes, les víctimes o la cultura popular. Lluís Juncosa és un artista personalíssim i irònic, fugisser. Practica l'escriptura, el dibuix, les publicacions, l'edició, la serigrafia per mostrar la malaltia, les patologies, la deformació, allò esquiu i bizarre, el cos i els seus trossos. Els seus diaris contenen milers de dibuixos de complexa seducció visual.

Per la seva banda, Joan Morey se situa en les fronteres disciplinàries de l'art, la moda o el disseny en una relectura de codis i suports. Per aquest dissenyador de conceptes, la performance és una plataforma per treure una marca corporativa fake o desenvolupar elements del sadomasoquisme: el fetitxe, l'ambigüitat, el negre, els amos i els esclaus, la subjugació, la provocació i l'eròtic, en una permanent interrogació vers el sistema de l'Art. Amb algunes obres vinculades amb l'erotisme més voyeur, Bernadí Roig treballa amb la llum, els exercicis amb la llum blanca, radiant i cegadora dels neons, excessiva. Les seves instal·lacions també contenen la figura humana, el cos, per copsar espais i arquitectures.

Susy Gómez i Amparo Sard se situen en territoris de marcades autoreferències. S. Gómez explora els llocs i els objectes de la memòria personal i d'allò femení, a voltes amb metàfores del tòpic com la casa, el vestit o la rosa. A. Sard se dibuixa a cops de puntades d'agulla sobre el paper blanc. Petites filades de punts buits i mosques, vestits, aigua, papers i vídeos que parlen de dubtes i d'indecisions. És la performance senzilla i la imatge fragmentada i inquietant. Mònica Fuster ha desenvolupat una obra de variats registres i suports, atractiva i sensual, al voltant de les metamorfosis d'un animalari imaginari, d'éssers meitat humans meitat bèsties, de siluetes i ombres, i de narracions mítiques. Gabriel Lacomba realitza una fotografia perfeccionista en la composició, obsessiva amb les possibilitats del procés fotogràfic, irònica en la fascinació per l'erotisme, el kitsch o el peep show. Una obra de mirada estenopeica i translúcida. Si als anys setanta podem parlar d'un dissentiment vers la realitat social, ara ens podem referir a l'altre significat del terme a què es refereix el títol: aquell del sentir divers.