El llegat mallorquí
Els catalans del continent, si es pot dir així, tenim un deute enorme, pel que respecta a la literatura, envers els nostres pròxims mallorquins. Aquest article mirarà d'explicar-ho, bo i admetent, per endavant, que no dirà cap cosa que resulti novetat per als estudiosos de la literatura catalana, tan contumaços, perspicaços i eficaços. Ja ho deien els noucentistes: per nassos, Parnasus!
La primera cosa que s'ha de subratllar és que la poesia catalana no hauria assolit el grau de perfecció formal que va assolir després de Maragall (no hi comptem Verdaguer, que al segle XIX ja era ...
Els catalans del continent, si es pot dir així, tenim un deute enorme, pel que respecta a la literatura, envers els nostres pròxims mallorquins. Aquest article mirarà d'explicar-ho, bo i admetent, per endavant, que no dirà cap cosa que resulti novetat per als estudiosos de la literatura catalana, tan contumaços, perspicaços i eficaços. Ja ho deien els noucentistes: per nassos, Parnasus!
La primera cosa que s'ha de subratllar és que la poesia catalana no hauria assolit el grau de perfecció formal que va assolir després de Maragall (no hi comptem Verdaguer, que al segle XIX ja era boníssim en aquest sentit) sense l'aportació d'una tradició literària pròpiament mallorquina que va de Pons i Gallarza (1823-1894) fins a Rosselló-Pòrcel, que va morir, jove, l'any 1938. Com ja s'ha dit, Verdaguer havia aconseguit reconduir la desordenada i bàrbara tradició poètica catalana cap a una enorme regularitat mètrica; però això no havia estat cap impediment perquè la generació continental dels modernistes -més actius aquí que a l'illa- caiguessin en els despropòsits i els disbarats més grans, llevat de la figura elegantíssima, moralment i políticament parlant sobretot, de Joan Maragall.
"Les bases del millor noucentisme es troben a l'Escola Mallorquina"
En un discurs pronunciat a l'Ateneu Barcelonès l'any 1904, la figura probablement més gran de l'anomenada Escola Mallorquina, Miquel Costa i Llobera, va pronunciar aquestes paraules: "L'obra d'art és, en certa manera, com un misteri d'encarnació, en el qual el verb intern de la inspiració estètica se revesteix d'un element manifestatiu adequat, que és la forma. Inspiració
[això venia del Romanticisme, naturalment] i forma
[això venia dels últims classicistes europeus, segurament els parnassians] s'han d'unir tan necessàriament per l'obra d'art, que, suprimint l'un o l'altre dels dos elements, l'obra d'art no pot existir". Amb aquestes paraules Costa i Llobera pretenia -així ho admet- retre homenatge a la teoria maragalliana de la "paraula viva". Però aquest discurs, que és interessantíssim, sembla deixar molt clar que la proposta estètica de Costa es decantava més aviat del costat de la forma -que és la base de tota teoria classicista de l'art literari- que no pas del costat de la inspiració, que és element dominant -malauradament en detriment de la forma- en el cas de Maragall, del qual els noucentistes no van salvar ni tan sols el llibre Enllà (1906). En efecte, una mica més avall del mateix discurs, deia Costa i Llobera: "En què consisteix lo essencial en la versificació? En la mateixa llei de l'eflorescència: el ritme, el compàs, el principi de simetria propi de l'organisme vivent. Destruïu això, i la flor és esfullada; alterau això, i el vers és destruït ... No es deu admetre, doncs, la forma desmanyada i grossera". Només dos anys més tard, Costa publicaria les seves Horacianes, que comencen amb aquests versos dedicats al poeta llatí: "Príncep afable de la docta lira, | mestre i custodi de la forma bella: | tu qui cenyires de llorer i murtra | doble corona, || ara tolera que una mà atrevida | passi a mon poble la que amb tal fortuna | tu transportares al solar de Roma | cítara grega". És evident que aquests versos no es podrien atribuir mai a Maragall -que no feia hipèrbatons-, i en canvi podrien ser atribuïts a un Rubén Darío catalanitzat i, sobretot, a més d'un poeta del nostre Noucentisme: la revolució estètica classicitzant estava en marxa.
La segona cosa que cal recordar és que els poetes de l'Escola Mallorquina no van pensar mai que hi hagués cap contradicció entre una poesia formalment perfecta i estudiada, i el cant dels elements més bàsics de la naturalesa pròpiament dita, tan ufanosa a Mallorca. És sabut que Eugeni d'Ors considerava lamentable la presència de la naturalesa a la literatura -sens dubte per un excés de males lectures romàntiques: si hagués llegit més bé les balades del seu admirat Goethe, o Hölderlin, o Leopardi, això no li hauria passat; i potser també per l'excés de naturalisme en la poesia catalana de tota la vida, secularment vinculada a les formes de la poesia popular- i preuava desmesuradament la Ciutat com a seu de tota elegància, civilitat i bell endreçament dels costums i de la cosa pública. Però en aquest punt -que sens dubte Joan Alcover tenia al cap en el discurs, també pronunciat a l'Ateneu de Barcelona, de maig de 1910-, D'Ors s'equivocava de mig a mig, i, sobretot, menyspreava una de les fonts més genuïnes de tota la història de la poesia catalana, inclosa la de molts noucentistes, com Carner o Guerau de Liost. Deia Alcover: "La cultura és intel·lectualment el medi d'assegurar la plenitud i la llibertat espiritual ... Sí, molta cultura, molta disciplina, molts d'estudis, molts de viatges, molta civilitat; mes, tot això, no cal 'contraposar-ho', sinó sumar-ho a la naturalesa".
Aquestes són les bases del millor Noucentisme que ens ha quedat, que és el de Josep Carner, no per atzar situat avui, segons el Cànon General de la Literatura Catalana, en el lloc més alt de la poesia nostrada del segle XX. La forma hi és pulcra -Costa havia definit la literatura com una mens pulchra in corpore pulchro-, la civilitat no hi manca i la naturalesa té el lloc que li pertoca, amb un deix d'ironia i de deport (Guerau) que l'aparta de l'insuportable sentimentalisme enxaronat. I vegeu: tot això gràcies als mallorquins!