Esbós d'un mapa de l'illa dels tresors

Mai he tengut vessa de dibuixar plànols perquè els meus amics continentals tirin camí cap aquells tresors literaris de la tradició mallorquina que encara els queden per descobrir. No és menester, per sort, que en les meves cartografies fetes amb quatre grapades hi figurin ni la majestuosa serralada de Ramon Llull ni els puigs de Villalonga (Llorenç) i Miquel Àngel Riera, encara que entre la boira de les abundoses obres d'aquests dos darrers només hi surin el capcurucull de Bearn i l' Illa Flaubert. Tampoc he volgut mai tudar massa paper i llapis dibuixant els perfils d'un grapat ...

Mai he tengut vessa de dibuixar plànols perquè els meus amics continentals tirin camí cap aquells tresors literaris de la tradició mallorquina que encara els queden per descobrir. No és menester, per sort, que en les meves cartografies fetes amb quatre grapades hi figurin ni la majestuosa serralada de Ramon Llull ni els puigs de Villalonga (Llorenç) i Miquel Àngel Riera, encara que entre la boira de les abundoses obres d'aquests dos darrers només hi surin el capcurucull de Bearn i l' Illa Flaubert. Tampoc he volgut mai tudar massa paper i llapis dibuixant els perfils d'un grapat d'autors vius (qualcun d'ell ben viu, a més) com Biel Mesquida, Carme Riera, Baltasar Porcel, Valentí Puig o Guillem Frontera, perquè la difusió i el reconeixement de la seva obra, editada principalment a Barcelona, és garantida a bastament per aquesta circumstància editorial i d'altres que no tenim espai disponible per comentar.

Pel que fa als poetes majors, he constatat que Costa i Llobera, Joan Alcover i Bartomeu Rosselló-Pòrcel són d'aquells topònims que "sonen" però que no se saben ben bé ubicar en el mapa... Els noms de Blai Bonet i Miquel Bauçà, encara que no diguin gaire cosa a un públic lector ample i generalista, ja pertanyen de ple dret al corpus general de la literatura catalana, mentre que els de Guillem d'Efak, Damià Huguet i Andreu Vidal encara són considerats al continent, ai las!, i això en el millor dels casos, com pintorescos endemismes de culte literari.

Durant molts d'anys vaig marcar amb una creu vermella ben grossa el lloc on s'amagava un llibre tan extraordinari com La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, una delicadíssima col·lecció d'estampes d'infantesa camperola on se fonen harmoniosament els sabors de la terra i el llegat clàssic grecollatí en un dels millors exemples que ha donat mai la prosa noucentista. I em complau molt poder dir que aquesta insistència de cartògraf no és aliena al fet que una editorial barcelonina com La Magrana el publiqués ara fa cosa d'un any, essent així el primer pic, d'ençà 1935, que aquest tresor s'edita fora de Mallorca i és posat a l'abast d'un públic més ample.

Ara torn a treure llapis vermell per situar les dues grans catedrals del folklorisme: l' Aplec de rondaies mallorquines den Jordi des Recó, de Mn. Antoni Maria Alcover, i el Cançoner Popular de Mallorca , de fra Rafel Ginard. Obres d'homes d'església, encara, en vint-i-quatre volums la primera i en quatre la segona, i que configuren, juntament amb el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll, i en paraules d'aquest darrer, la "gran trilogia de la llengua catalana", "tres monuments que perpetuen, amb unes dimensions no igualades per cap altra regió hispànica, la triple manifestació verbal de l'esperit del nostre poble: la llengua, les llegendes i la poesia de la terra".

I encara ens queda una mica de paper en blanc per assenyalar en aquesta mena de geografia literària una grapada d'indrets feliços, turons, pobles o lloguerets pels quals sent una forta tirada.

D'ençà els meus anys d'infant, en què la lectura en català no només no era extra-escolar sinó fins i tot anti-escolar, he servat una enorme simpatia per les narracions costumistes de Miquel Maura Montaner (oncle major de Jorge Semprún, vés per on), aquells Aiguaforts encapçalats per peces tan delicioses com 'Donya Juanita', així com pels agudíssims i inclassificables volums de Joan Bonet Els nins i Els homes. Les Narracions i la novel·leta Flor de card de Salvador Galmés pertanyen també a aquestes contrades on l'esplèndid tresor verbal espera ser descobert. (Als meus prestatges hi ha anat a parar, al seu costat, un llibre recent que podria ser la promesa d'una sòlida obra de narrador, El terme de Manacor, de l'historiador Miquel Barceló).

I aquest mapa no quedaria complet sense La ciutat esvaïda, de Màrius Verdaguer, en traducció de Nina Moll, un llibre de records que llegesc cada any quan torn a Palma per Nadal i que és potser l'únic llibre que he apreciat més en traducció que en la seva llengua original.