Un paisatge de lletres flotants

Només dir literatura catalana insular ja institueix la diferència, la fracció dissemblant i la distinció. Aïllats o desaïllats, irradiam una aura que busseja en l'especificitat determinada pel fet de ser les illes. Entre l'exigüitat resistent i la globalització persisteix l'estampa: la insularitat actua com un mecanisme de conservació del caràcter extremadament particular d'aquest país. Hem surat entre la nostàlgia mítica d'un paradís perdut i l'explotació sense pal·liatius d'una societat i del seu territori. O bé s'enyora el mite terminal d'una decadència senyorívola, i es denuncia la degrada...

Només dir literatura catalana insular ja institueix la diferència, la fracció dissemblant i la distinció. Aïllats o desaïllats, irradiam una aura que busseja en l'especificitat determinada pel fet de ser les illes. Entre l'exigüitat resistent i la globalització persisteix l'estampa: la insularitat actua com un mecanisme de conservació del caràcter extremadament particular d'aquest país. Hem surat entre la nostàlgia mítica d'un paradís perdut i l'explotació sense pal·liatius d'una societat i del seu territori. O bé s'enyora el mite terminal d'una decadència senyorívola, i es denuncia la degradació acultural de la societat que el turisme i la corrupció vampiritzen. En aquesta clariana irresolta es consolida l'espai llis i vacant de la contemporaneïtat. L'illa soluble: aquesta és la nostra manera de comparèixer en la modernitat liquada, un espai informal que s'extenua entre l'anacronisme i el despropòsit, entre la supervivència de les formes descartades i el parc temàtic. I és en aquest context desconcertat que s'escriu la literatura insular d'ara mateix, la que escriuen autors que neixen més o menys a partir dels anys seixanta.

Els escriptors insulars de la narrativa més recent no fan panorama, des de l'extrema singularitat conformen un espai arxipelàgic. En el paisatge, sempre parcial, cal envestir amb un dels escriptors més singulars de l'insulari: Gabriel Galmés (1962-2001) i la seva mirada decapant i corrosiva sobre la realitat. Cal citar el vigor narratiu de Sebastià Alzamora (1972) i la ficció robusta de Melcion Comes (1980), que basculen entre una estètica esperitada del col·lapse i la urgència fàustica. En l'altre extrem del ventall són ben visibles la contracció d'estil, la literatura pelada d'autors com Antoni Mas (1956) i l'intimisme esquerp, sense noses, de Neus Canyelles (1966), que cerquen deixar a la vista la indefensió del present. Tana Marcè (1960) treu punta amb la ironia a les seves tragèdies discretes, Miquel Bezares (1968), en vers i en prosa, escata la pell de l'ànima i ens encara a la nostra inconsistència i Maite Salord (1965) destaca pel mirament amb què ens endinsa en la domesticitat ferotge. Fan lloc l'estil impacient i lliscadís de Joan Miquel Oliver (1974) o l'aire eventual i fluid de Llucia Ramis (1977). Però la narrativa insular són molts més, Rafel Crespí, Pere Joan Martorell, Miquel Àngel Vidal, Maria Rosa Planas o Joan Pons i ja esperoneja la darrera fornada en l' Antologia de joves narradors de Mallorca (2008) a cura d'un altre escriptor impetuós, Sebastià Bennassar (1976).

Si un dels deixants insulars que fa més bromera entre els narradors és Baltasar Porcel, en poesia són Blai Bonet i Miquel Bauçà. I sense parpellejar cal afegir-hi el vers espadat, que sempre penja d'un fil d'Andreu Vidal (1959-1998). I dos poetes desrengats que fa temps que no publiquen versos, però que són puntals de la crítica literària: Margalida Pons (1966), que ha fet del vers un tallant incisiu, i Arnau Pons (1965), que fureteja en el desacord i la fondària. Josep Lluís Aguiló (1968) ens mira a través dels monstres que ens perfan i els fingiments que ens tatuen als dies, Gabriel de la S. T. Sampol (1967) cisella el seu vers impecable i el poema sempre és la traducció d'un text sagrat. La poesia també s'esmola en el vers abrupte i contundent de Miquel Cardell (1958) i en la paraula amotinada de Manel Marí (1975). De Menorca, cal repetir el nom de Ponç Pons (1956), que sempre escriu la poesia on acaba el sender. També són molts més: Antoni Sbert (1965) ens fa testimonis de l'ardor que ens posseeix, Andreu Gomila (1977) ens recorda que ens conforma allò que espipellam de les hores que passen, i tal com diu Enric Casasses a l'arrencada de Pedra de foguera, l'antologia de poesia jove dels països catalans, la cosa bull. Amb l'entusiasme de nova onada programàtica inclou una dotzena de poetes insulars, Pere Antoni Pons i Carles Rebassa, entre d'altres. Alguns del poetes insulars del recull conformen el col·lectiu Pèl capell, exili interior amb manifest inclòs. La poesia és un festival, diu Jaume C. Pons. S'hi respira un aire que entén el poema com a acció, i la literatura amplificada de les noves formes d'oralitat.

Només dues paraules sobre la literatura dramàtica balear actual. Després d'una política teatral del govern conservador realment insulsa, tot i que en els darrers anys s'havia produït un increment important d'equipaments teatrals d'àmbit municipal, podem parlar d'una renovació en el mapa teatral de les illes. Continua el dèficit de publicacions, però el panorama es consolida i s'enriqueix amb veus decidides: Miquel de Marchi (1959), Josep P. Peyró (1959), Pep Tosar (1961), Pere Fullana (1961), Joan Gomila (1962), Joan Carles Bellviure (1963), Vicent Ferrer (1967), Vicent Tur (1969), Rafel Duran, Biel Jordà (1971), Josep R. Cerdà (1971), Marta Barceló (1973) o Jaume Miró (1977). També convé destacar l'aparició del Diccionari del teatre a les Illes Balears (2006), que ha dirigit Joan Mas i Vives, el qual ha publicat fa poc la seva primera novel·la.

Compareix un paisatge de lletres flotant en un sistema literari fragilitzat, que no s'esmussa pel fet de contar des de la perifèria, en una escaramussa de veus diverses que s'enginyen la manera de fer present la volatilitat i la turbulència contemporània. Ja no és una elegia d'un món esbucat sinó lletra petita i díscola de la requalificació permanent.