La devoció per la paraula
L'humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua. I l'humor pasteuritzat no té la meitat de sabor. En el cas de l'humor francès tot reposa en les paraules, en els jocs de paraules o conceptes, en les confusions intel·lectuals o sonores. La traducció, inevitablement, traeix aquest tipus d'humor que busca la ironia i la paradoxa. La gran tradició de l'humor francès es confon amb l'elogi d'un terme intraduïble: l'esperit. Era el que cultivaven gent com Jules Renard o Sacha Guitry, el primer amb més gravetat, el segon de manera més frívola. El primer creia que escriure "és una mane...
L'humor viatja tan malament com els formatges fets amb llet crua. I l'humor pasteuritzat no té la meitat de sabor. En el cas de l'humor francès tot reposa en les paraules, en els jocs de paraules o conceptes, en les confusions intel·lectuals o sonores. La traducció, inevitablement, traeix aquest tipus d'humor que busca la ironia i la paradoxa. La gran tradició de l'humor francès es confon amb l'elogi d'un terme intraduïble: l'esperit. Era el que cultivaven gent com Jules Renard o Sacha Guitry, el primer amb més gravetat, el segon de manera més frívola. El primer creia que escriure "és una manera de parlar sense ser interromput" i que la paraula "és l'excusa del pensament". Per ell, "la ironia és el pudor de la humanitat". L'important era no dramatitzar: "Quanta gent ha volgut suïcidar-se i s'ha conformat amb estripar la seva fotografia!". Guitry ho hauria fet. "Als nens els hi parlen massa del passat i massa poc del futur, és a dir, massa dels altres i massa poc d'ells mateixos". Un bon elogi de l'egoisme. Però el seu gran tema -tan passat de moda com l'esperit- era parlar de "les dones". O de "la dona?". Precisament "es parla de la dona en singular quan se'n vol parlar bé i se'n parla en plural quan se'n diuen malvestats".
Avui l'humor francès és a mans d'un grup nombrós d'humoristes d'èxit -de Florence Foresti a Djamel, passant per Anne Roumanoff o Gad Elmaleh-, de bons dibuixants -el cruel Willem, el tendre Sempè-, de setmanaris satírics -el Canard enchaîné al davant de tots, seguit de lluny per Charlie Hebdo-, dels inevitables Guignols de l'info que van ser adoptats i adaptats per Canal+ a Espanya i, per fi, a mans també del diari Libération. Fer una primera pàgina amb la tiara del Papa, d'esquena i en primer pla, amb la inscripció "Mission impossible", és una manera ràpida i potent d'evocar la crisi de vocacions que travessa l'església catòlica francesa. I titular després "Une visite très Lourdes des sens", jugant amb la confusió sonora i gràfica entre lourde (adjectiu que significa aquí "carregada") i Lourdes (nom propi de la ciutat dels miracles), és inscriure's en aquella tradició de jocs de paraules que evocava al començament i que, molt sovint, ha trobat una font d'inspiració en l'anticlericalisme.