El declivi d'una icona
Lost Persons Area
Octavi Egea
Tres i Quatre (Premi de
teatre dels Octubre de 2007)
113 pàgines. 12 euros
Marilyn Monroe es va convertir, a mitjan segle XX, en una icona cinematogràfica de la "dona objecte", cobejada per mitja humanitat i envejada per l'altra mitja. Morta als 36 anys, bella, complexa i insegura en la vida real, va quedar ineludiblement atrapada en l'espiral d'un estereotip, alimentat per les càmeres i els flaixos, de dona ingènua i sensual, adorable i beneita. Lost Persons Area, d'Octavi Egea (Barcelona, 1946), s'in...
Lost Persons Area
Octavi Egea
Tres i Quatre (Premi de
teatre dels Octubre de 2007)
113 pàgines. 12 euros
Marilyn Monroe es va convertir, a mitjan segle XX, en una icona cinematogràfica de la "dona objecte", cobejada per mitja humanitat i envejada per l'altra mitja. Morta als 36 anys, bella, complexa i insegura en la vida real, va quedar ineludiblement atrapada en l'espiral d'un estereotip, alimentat per les càmeres i els flaixos, de dona ingènua i sensual, adorable i beneita. Lost Persons Area, d'Octavi Egea (Barcelona, 1946), s'inspira en la cèlebre artista per ficcionalitzar la degradació física i mental d'un personatge, Maggie Crawford, que deliberadament s'hi assembla molt: és una actriu de renom que, en plena decadència professional, es refugia en l'alcohol i en el sexe i rodola pel pendent de l'autodestrucció.
L'acció de Lost Persons Area se situa entre el 1960 i el 1963, és a dir, des de l'any en què Marilyn Monroe es va separar oficialment d'Arthur Miller fins a l'any després de la seva mort. Amb problemes greus de salut, per l'addicció a les pastilles i a l'alcohol, l'actriu es trobava en ple declivi professional i encadenava fracassos i escàndols, mentre somniava poder estimar en llibertat el president Kennedy, pal·liar el trauma de no haver conegut el pare i, en definitiva, escapar tant d'un passat atziac com del prototipus a què l'havien atenallat. Ara bé, lluny d'una recreació biogràfica de l'actriu, Egea s'escuda en un personatge de ficció que hi té retirada i posa l'accent en el vessant més vulnerable i humà, en la cara oculta de la dona que hi ha darrere de Maggie Crawford: la rossa més impotent i cotitzada del Hollywood dels anys cinquanta i seixanta.
Egea parteix de l'amistat de Truman Capote amb Marilyn Monroe per crear un personatge, inspirat en l'autor d'A sang freda, que malda per treure de l'atzucac Maggie Crawford. Com a homosexual, Teddy és un home que no pot despertar els instints seductors de Maggie-Marilyn i pot exercir-hi -infructuosament- el paper d'àngel de la guarda. Tant Maggie com Teddy queden devorats, com a personatges de ficció, per la força que tenen les figures reals que encobreixen. En aquest sentit, la peça topa amb una rèmora difícil de superar: el pes de la icona refulgent de Marilyn Monroe i la fascinació no dissimulada per la llegenda glamurosa d'aquest sex symbol. En canvi, té l'encert de brindar una visió didàctica del cas Monroe com a víctima simbòlica del poder politicomediàtic, i també de situar-lo en el cercle pervers dels qui han perdut el rumb.
Amb un punt de voluntat distanciadora, Lost Persons Area trenca amb la linealitat temporal i, per mitjà de la unitat de lloc, es concentra a crear una atmosfera de decrepitud progressiva i de misteri latent que abona la teoria de la conspiració a propòsit de la mort de l'actriu, embolicada en un afer sentimental -l'idil·li amb Kennedy- que esdevingué assumpte d'estat. Des de la primera escena, encara que no hi falti un punt d'ironia sobre les tebiors dels films made in Hollywood, es respira un cert enlluernament -ple de citacions explícites o implícites- per la iconografia i el llegendari cinematogràfics. Aquest deute inevitable llasta la proposta perquè dramatúrgicament les contradiccions íntimes de Maggie-Marilyn hi són només insinuades i la categoria metafòrica a què al·ludeix el títol no s'arriba a explorar en profunditat.