Miralls de prínceps

El país s'ha regirat a causa d'un llibre del periodista José García Abad, en el qual es recullen una sèrie de cartes que Sa Majestat el rei va enviar al seu fill, el príncep de Girona, quan aquest es trobava a la universitat de Georgetown, a Washington capital. Tot plegat, el rei no feia altra cosa que donar-li al seu fill els bons consells que tots els pares donen als nois quan es troben en període de formació: això no és privatiu dels monarques, com molt bé es llegeix a correspondències de pares a fills tan importants com les de Lord Chesterfield, o de mares a filles, com les de Madame de Sé...

El país s'ha regirat a causa d'un llibre del periodista José García Abad, en el qual es recullen una sèrie de cartes que Sa Majestat el rei va enviar al seu fill, el príncep de Girona, quan aquest es trobava a la universitat de Georgetown, a Washington capital. Tot plegat, el rei no feia altra cosa que donar-li al seu fill els bons consells que tots els pares donen als nois quan es troben en període de formació: això no és privatiu dels monarques, com molt bé es llegeix a correspondències de pares a fills tan importants com les de Lord Chesterfield, o de mares a filles, com les de Madame de Sévigné a la seva enyorada filla, Grignan de casada.

El primer símptoma que indica que passa alguna cosa estranya quan la gent s'escandalitza per unes cartes com aquestes, doncs, és el fet que hom consideri que a un noi de divuit o dinou anys el seu pare no li ha de donar cap mena de consell, o el fet que ja comenci a resultar insòlit que un noi, a aquesta edat, pugui considerar avinent que el seu pare l'aconselli en determinades matèries, en aquest cas totes molt innòcues: "Mostra't eixerit, encara que estiguis cansat; amable, encara que no et vingui de gust; atent, encara que una cosa no t'interessi gota; lliurat del tot a la teva missió, encara que això signifiqui privacions i sacrificis... Pensa que tothom et jutjarà d'una manera especial: per això convé que et presentis sempre amb naturalitat, però no vulgar; culte i assabentat dels problemes, però ni pedant ni presumit". La veritat: no es poden donar consells més bons a una persona jove, estigui destinada a ser el Cap de l'Estat, venedor de cotxes o catedràtic.

"El rei no va fer altra cosa que donar-li al seu fill molt bons consells"

Però l'escàndol que ha generat aquesta correspondència -en la qual em sembla veure-hi la mà d'un conseller reial força lletrat- fa palesa una altra cosa, encara més rellevant, que és l'enorme ignorància del personal mitjà del país nostre respecte a la manera com els prínceps han estat sempre educats. Sembla que, posats a no recordar, la gent ja ni es recorda que Maquiavel va escriure Il principe per a la bona formació política de Giuliano i Lorenzo de Medici i el bon govern de la República florentina, amb un munt de consells que han servit al regiment de la cosa pública, a tot el continent, fins ben bé els nostres dies. ¿És que ja ningú no coneix, tampoc, Le prince, de Guez de Balzac, escrit per a il·lustració de Lluís XIII, rei de França? ¿Ningú no ha tingut esma per llegir L'educació del príncep cristià, d'Erasme de Rotterdam, traduït al castellà per mossèn Llorenç Riber, en el qual Erasme diu: "Als uns els ajudarà amb la seva llarguesa; als altres els alleujarà amb el seu favor; a d'altres, afligits, els empararà amb l'autoritat, i a uns quants els il·lustrarà amb el seu enginy i saviesa"? ¿És que el Diàleg dedicat a Maximilià II, de Giovanni Maria Memmo, del segle XVI, no ha de ser vist com un ressò de la doctrina de Maquiavel? I ja que la polèmica s'ha produït a Espanya, ¿com és que ningú no es recorda del Reloj de príncipes, d'Antonio de Guevara, del Norte de príncipes, de Mártir Rizo, o del Espejo de príncipes, de Francisco Monzón?

Sa Majestat podria haver copiat tranquil·lament uns quants passatges del Diàleg de Memmo per al seu fill, i encara haurien estat consells ben útils: "¿Quina virtut és més celebrada i més cantada que la singular i admirable fortalesa? ¿Que no veiem els divins poetes Homer i Virgili no fer altra cosa que celebrar les infinites lloances d'Aquil·leu, d'Hèctor, d'Ulisses, d'Eneas i encara d'altres il·lustres personatges que van trobar-se a la guerra de Troia, a l'Antigor? ¿De què van plenes les velles i les modernes històries sinó de les fortes i valeroses proeses dels antics prínceps, capitans, reis i emperadors? [...] Però, ¿què faig ara, recordant els antics exemples de fortalesa, si als nostres dies tampoc no en manquen? ¿No hem vist tots nosaltres la intrèpida fortalesa i el singular valor de l'emperador Carles V? [...] En les seves empreses ell ocupava sempre el primer lloc, animant tothom i obrint-los el camí, cosa que va ser, sens dubte, causa de les seves victòries".

No atabalaré els lectors amb més citacions. Només els recordaré que la tradició d'educar un príncep és tan antiga com l'ordre aristocràtico-feudal, per no citar l'època imperial de Roma. Avui, sembla com si a ningú no se li pogués aconsellar res sense humiliar-lo. Cras error -que ve de "gras", i no de Marc Licini Crassus, el conspirador.