La desaparició del cartellista
Avui, el cartellisme no existeix -deia Carles Fontserè poc abans de morir, a primers d'any-. El cartell, per a mi, era un crit a la paret. Avui no és més que una tradició, com els panellets de Tots Sants, buida de contingut".
En efecte, avui, als vestíbuls de les universitats i als cinemes, per exemple, més que cartells hi ha prospectes, i a les façanes dels immobles en restauració, anuncis descomunals (com denuncia una assenyada pintada al Pla de Palau: "Realment feia falta una lona tan gran per dir això?"). D'acord amb el cartellista de la Guerra Civil, i burxant una miqueta més, em s...
Avui, el cartellisme no existeix -deia Carles Fontserè poc abans de morir, a primers d'any-. El cartell, per a mi, era un crit a la paret. Avui no és més que una tradició, com els panellets de Tots Sants, buida de contingut".
En efecte, avui, als vestíbuls de les universitats i als cinemes, per exemple, més que cartells hi ha prospectes, i a les façanes dels immobles en restauració, anuncis descomunals (com denuncia una assenyada pintada al Pla de Palau: "Realment feia falta una lona tan gran per dir això?"). D'acord amb el cartellista de la Guerra Civil, i burxant una miqueta més, em sembla tan curiós que no existeixin cartells com que no existeixin cartellistes. Missatge i missatger són indissociables, i sobta que no en quedin, de tants com n'hi havia. Si aquesta especialitat del disseny és morta, com va certificar el crític d'art Enric Jardí fa més de vint anys a El cartellisme a Catalunya, han matat també als cartellistes. A tot estirar, els dissenyadors d'ara mateix som generalistes, i si toca fer un cartell el fem i llestos, però jo no en conec cap que no faci altra cosa que cartells (encara que sigui per lleure).
Al segle XIX van fer una professió nova d'una activitat antiga i anònima
Els cartells més bons són els que tenen menys elements: la síntesi de la síntesi
En canvi, en temps de les col·leccions del MNAC, els cartells eren el que les pantalles electròniques són avui: una finestra oberta al món. Els murs on els fixaven, segons les fotografies d'època, prometien una vida millor plena de colors i formes, i en el procés de beatificació d'una acció meitat artística meitat no, hi va influir d'allò més el fet d'estar al carrer, disposats com els quadres d'una exposició. Els periodistes van qualificar tot d'una l'espectacle d'art al carrer.
Un art que la mobilitat ha desvirtuat del tot en capgirar la relació dels ciutadans amb les ciutats, com també el mètode expositiu. Els temps canvien, i les formes de comunicació també, i al segle XIX van fer una professió nova d'una activitat simplement antiga i anònima, posant els cartells a l'alçada de l'art de cavallet. La formació impartida successivament a les bones escoles d'arts decoratives alemanyes, angleses, franceses, suïsses i americanes, van formar cartellistes amb criteri i ofici que redreçaren un procés convencional torçat per la rutina i tipificat pels cartells de toros, òpera i teatre. Un bon cartell és, encara ara, la simbiosi de tres llenguatges (imatge, color, tipografia) i la síntesi, no pas de formes barroques als antípodes del menys és més de Mies, sinó de construccions pelades i frapants que cridin a les parets. Els més bons són els que tenen menys elements: la síntesi de la síntesi al servei de l'eficàcia comunicativa.
Potser per això la genial intuïció del pioner del cartellisme comercial, Chéret, en apostar per la litografia per fer-lo irresistible, va ser seguida ben aviat per Manet, Bonnard, Toulouse-Lautrec, Steinlen i sobretot, Mucha. Els catalans, perfectament al dia, s'hi van engrescar i Riquer, Triadó, Gual, Casas, Utrillo i Rusiñol, van ser els primers en posar-se a la feina, fent obres que col·leccions com Plandiura i Riquer (ara al fons del MNAC) han situat en una cotització artística ben alta. No és estrany, doncs, que en el cartellisme català hi trobem tants dissenyadors com artistes, amb el modernista Casas, l'indomable Miró, l'informalista Clavé o el matèric Tàpies (per cert, tot i que el 2003 les autoritats municipals barcelonines van adonar-se, feliçment, que a més dels pintors també podien encarregar el cartell de la Mercè als dissenyadors, el detall els havia passat per alt vint-i-tants anys. Devien creure que era una feina per a artistes, només).
De fet, els preus que fixa actualment el mercat també ajuden a reforçar la tendència artística: un cartell de Ramon Casas de l'anís del Mono o l'Aixafem el feixisme, del fotògraf Pere Català Pic, valen, pel cap baix, 12.000 euros, i el més vulgar de la Guerra Civil no el trobareu per menys de 3.000.
Si pensem en la condició no venal dels cartells són qüantitats certament astronòmiques, però Orwell ja va detectar als anys trenta uns símptomes premonitoris: els cartells de guerra, que destacaven dels comercials pels colors, tenien corda per a estona. Si bé la crítica internacional els elevà a arquetips d'una producció forçada per l'emergència bèlica, també va premiar la joventut dels practicants, la majoria acabats de sortir de l'ou. Vistos a distància, l'esclat de color que va trobar-hi l'autor d'Homenatge a Catalunya, l'extrema joventut dels autors i el judici dels col·leccionistes americans Chisholm i Prats, palesen la magnitud d'una pèrdua sensible: "des del principi els artistes (qualifiquen d'artistes als cartellistes) van actuar amb llibertat absoluta, sense els condicionants burocràtics de les organitzacions, que, com se sap, coarten les individualitats. Cada artista pintava o dibuixava el que li donava la gana; per això els cartells expressaven tanta espontaneïtat en les imatges com en els textos."
Tot i que la situació no té a veure amb la d'ara (els cartells republicans, amb els modernistes i noucentistes, són els joiells de la corona del cartellisme a Catalunya), és clar que l'equació innovació més joventut va establir un I+D difícil de superar. Justament ara, que en disseny s'anteposa la joventut al talent, és bo recordar que aquella revolució impertinent la menaren els dibuixants més joves de la història del nostre disseny: el benjamí de la colla (Fontserè) només tenia vint anys en esclatar la guerra i fer el primer cartell. Si fa no fa, l'edat dels futbolistes actuals.
No en sabien més (diria Joan Manuel Serrat), però la jove República veié en aquells nois, i en les seves creacions innovadores, la matèria ideal per forçar sinèrgies mobilitzadores. Calia treure un país de la misèria i l'analfabetisme, i la força impetuosa de la joventut va ser la mà d'obra escaient a tan feixuga tasca.
En fi, si ara tinguéssim a Catalunya un projecte de país engrescador (com la Renaixença modernista, la Mancomunitat noucentista o la República art deco-racionalista), potser hi tornaria a haver cartells i cartellistes? Qui ho sap!
Enric Satué és Dissenyador gràfic