Bojos pels cartells

Sense cap dubte, el barceloní Lluís Plandiura i Pou ha estat el col·leccionista català més important per antonomàsia. Fill d'una família de sucrers, als disset anys va apuntar-se a Llotja per estudiar pintura, i després a l'Escola d'Art de Francesc Galí, però aviat va decidir dedicar-se de ple al comerç del sucre i canalitzar les seves aptituds artístiques cap al col·leccionisme. A dinou anys ja havia fet una magnífica col·lecció de cartells amb prou identitat com per ser exposada al Cercle Artístic de Sant Lluc i va tenir tant d'èxit que, dos anys després, la va tornar a exposar al Reial Cerc...

Sense cap dubte, el barceloní Lluís Plandiura i Pou ha estat el col·leccionista català més important per antonomàsia. Fill d'una família de sucrers, als disset anys va apuntar-se a Llotja per estudiar pintura, i després a l'Escola d'Art de Francesc Galí, però aviat va decidir dedicar-se de ple al comerç del sucre i canalitzar les seves aptituds artístiques cap al col·leccionisme. A dinou anys ja havia fet una magnífica col·lecció de cartells amb prou identitat com per ser exposada al Cercle Artístic de Sant Lluc i va tenir tant d'èxit que, dos anys després, la va tornar a exposar al Reial Cercle Artístic, publicitada amb un cartell fet pel mateix John Hassall, i la va vendre a la recent creada Junta Municipal de Museus i Belles Arts, iniciant-se així una complicada relació d'amor odi entre l'inquiet i llest Plandiura i la institució municipal barcelonina. De fet, gràcies a l'esmentada compra ara el MNAC té peces importants en aquesta matèria i una part l'exposarà a partir del proper dijous i fins al 30 de setembre a la sala gran d'exposicions temporals en una mostra que combina part de la seva col·lecció i part de la d'Alexandre de Riquer.

La Generalitat va comprar, el 1932, la col.lecció Plandiura per set milions de pessetes

Els beneficis de la venda dels cartells, junt amb els que li donava el sucre, van impulsar Plandiura a dedicar-se a paraules majors i va començar a comprar pintura, sovint ben assessorat per Xavier Nogués i Francesc Pujols. No havien passat deu anys que ja tenia una excel·lent nova col·lecció, que va exposar el 1915, en tres tandes, donada la quantitat d'obres que la formaven, a les Galeries Laietanes de Santiago Segura i Burguès, i va passar a ser l'emblema més genuí de la pintura catalana, amb la flor i nata de Les Arts i els Artistes i els seus precedents immediats. L'art català passava per uns bons moments i el sucrer espavilat va saber comprar-ne els pinyols.

De totes formes, va girar totalment l'esquena a l'avantguarda i no va comprar res modern del que exposava el marxant Dalmau, tret d'uns quants picassos blaus i roses que es venien els amics barcelonins del malagueny perquè llavors ja començaven a valer diners a escala internacional i fugien del país a cor què vols. Plandiura, almenys, en va saber retenir alguns i, junt amb l'Arlequí donat pel propi artista, han acabat sent les perles de la corona del Museu Picasso del carrer de Montcada.

La col·lecció s'anava fent tan grossa que va habilitar els pisos superiors del despatx que tenia just davant del Born, al carrer de la Ribera número 6, i va encarregar la decoració interior a Xavier Nogués, una bona part de la qual encara es conserva intacta. Sabent que s'havia convertit en el col·leccionista més excel·lent i emblemàtic de tot un poble, el 1922 va convocar un concurs de pintura moderna que duia el seu nom i només es va celebrar una sola vegada, però va assolir un gran renom amb l'ajuda d'Eugeni d'Ors, que en va fer el pròleg. La Dictadura de Primo de Rivera va ser favorable a Plandiura i, entre 1923 i 1931, va ser a Madrid Delegat Regi Provincial de Belles Arts i es va encarregar de la lluïda secció catalana de l'Exposició d'Arts Decoratives de París del 1925, l'esdeveniment internacional que acabaria donant nom a tot un estil: l'art decó. També, com és lògic, va tenir una gran rellevància a l'Exposició Internacional del 29 i, entre altres qüestions, va organitzar l'exposició El Arte en España.

Col·leccionista compulsiu, el comerciant Plandiura no es va limitar als quadres i va anar aplegant talles i pedres gòtiques i romàniques, retaules, elements arquitectònics medievals, ceràmica, arts sumptuàries i de l'objecte... fins a reunir un fons fabulós que va esdevenir llegendari. La cacera de peces històriques de gran qualitat el va fer topar aviat amb la Junta de Museus i van començar les picabaralles. Plandiura tenia diners i agilitat, unes característiques que mancaven, i sovint encara manquen, a les institucions públiques, i a més el valor afegit d'una certa falta d'escrúpols típica del món privat que no ha de donar comptes a ningú. Va comprar peces importantíssimes a capellans babaus de poble que les hi van vendre sense pensar-s'ho dues vegades, i sembla ser que va intervenir en més d'una turbulenta transacció amb antiquaris estrangers que es feien d'or amb l'espoli de peces medievals.

Plandiura i Joaquim Folch i Torres, director general dels Museus de Barcelona, van mantenir una guerra aferrissada que el primer va guanyar diverses vegades, potser perquè els temps li eren favorables. Sobre això Mercè Vidal, especialista en Folch i Torres, ha escrit i donat diverses conferències. L'altra cara de la moneda es pot anar a trobar a l'article de Mireia Bereguer i Amat Lluís Plandiura: una vida dedicada a l'art (Revista de Catalunya, núm. 171, Barcelona, 2002). La destitució de Folch i Torres com a director dels Museus, l'any 1926, va deixar el camí ral al comerciant sucrer, però al cap d'un temps, els negocis li van començar a rutllar menys del que esperava, fins al punt que es va plantejar vendre la seva fabulosa col·lecció, més o menys pels temps de la Segona República.

En un primer moment, va pensar en una venda internacional, però donada la limitació territorial del gènere -tret dels picassos i part de les peces arqueològiques, que continuaven tenint reclam- i, també, el fet que a l'estranger encara es patia els estralls del crack del 29, es va plantejar la venda a l'odiada Junta de Museus, que va acceptar, davant la importància indiscutible de la Col·lecció Plandiura per Catalunya. En les decisions de la compra, fins i tot hi va intervenir el president de la Generalitat, Francesc Macià.

L'import de l'adquisició també va ser molt polèmic, el propietari en demanava nou milions de pessetes, llavors una autèntica fortuna. Finalment, es va pactar en set i es va demanar un crèdit a la Caixa de Pensions. Com a garantia es van empenyorar el Palau de Belles Arts, al passeig de Sant Joan, i el de Pedralbes, tal com explica Cristina Mendoza al Catàleg de Pintura del Museu d'Art Modern (Ajuntament de Barcelona, 1987).

Finalment, el 9 de novembre de 1932, es va signar l'acta de lliurament, que constava de 1.869 peces, entre pintura, escultura, ceràmica, vidre, esmalts, teixits, forja i orfebreria que es van repartir en les diverses seccions que havien de formar els futurs museus de Ceràmica, Tèxtil i d'Indumentària, Arts Gràfiques, Arts Decoratives i, naturalment el Nacional d'Art de Catalunya, que es va inaugurar al cap de dos anys al Palau Nacional de Montjuïc, on al cap del temps, i de molts avatars, tornaria.

La Col·lecció Plandiura va donar sentit i serietat als museus, ja que fins aleshores tenien unes mancances enormes de material de primer ordre. El seu pagament va suposar al cap del temps, però, la pèrdua d'una de les penyores: el Palau de Belles Arts.

Venuda la segona col·lecció, Plandiura va iniciar la tercera, menys ambiciosa. Va reformar una mansió d'estil francès que tenia a La Garriga i la va instal·lar allà. Amb la Guerra Civil, es va refugiar a França i després a Itàlia, i va retornar un cop acabada. Va continuar la col·lecció iniciada i la va ampliar de nou amb cartells antics, tancant així el cicle. Plandiura va morir l'any 1956, i la seva darrera col·lecció es va dispersar el 1963. Però en aquesta fal·lera delirant d'aplegar coses del sucrer encara caldria afegir-hi una quarta aventura: la que va fer per a Victòria González, la seva amant, a qui obsequiava amb petites obres d'art, com sempre molt ben triades. Una col·lecció de cambra que finalment passaria a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú.

- Concursos, col·leccions i col·leccionistes

El cartellisme va néixer amb àngel i només aparèixer ja tenia fans. Era cap al darrer terç del segle XIX i l'èxit va ser immediat. L'ombra gràfica del japonesisme hi va influir molt favorablement i els artistes es van abocar a l'art del cartell sense cap mena de prejudici, malgrat que fos una eina pel comerç i la promoció publicitària.

Per això va florir de forma meravellosa. Els cartells, fins i tot, incidirien en la moda i, en certa manera, també en l'alliberament de la dona a partir de les diverses propostes de nous models d'usos i costums, com anar en bicicleta o conduir automòbils, vestir de forma simple i utilitària, o eliminar les cotilles. Ja des d'un primer moment, els cartells es van col·leccionar com una manifestació artística més democràtica i econòmica que la pintura o l'escultura, i es venien a llibreries especialitzades o s'importaven per correu postal. Fins i tot es van començar a fer subhastes internacionals i van aparèixer revistes especialitzades com ara The Poster o, entre altres, The Art Collector.

En aquest ambient d'eufòria, es van convocar concursos de gran volada amb la participació de noms de primer ordre. Catalunya no va ser menys, i es van celebrar diverses convocatòries que assolirien un nivell notable. Potser els més coneguts van ser els del Xampany Cordorniu i l'Anís del Mono, ambdós del 1898, dels quals han quedat pocs originals, tot i que aquests han gaudit de molta acceptació. El concurs més apoteòsic, però, seria el dels Cigarrillos París, de l'industrial Manuel Malagrida, que va tenir dues convocatòries i es va celebrar a Buenos Aires i Barcelona, el 1900 i el 1901. A part dels guanyadors, que com era lògic es van imprimir, Malagrida es va quedar amb la resta d'originals, una munió, i actualment formen part de la col·lecció del Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot. Un altre concurs famós va ser el de la Xocolata Amatller, convocat l'any 1914. L'edició de cartells no sols no va parar sinó que, amb l'esclat del cinema, va augmentar considerablement fins arribar, paradoxalment, a l'apoteosi arran de la Guerra Civil.

Un dels primers col·leccionistes catalans de cartells va ser Lluís Bartrina. El van seguir Plandiura, Riquer i, en molt menor grau Vidal i Ventosa. Passades les primeres dècades del segle XX, sembla com si el col·leccionisme de cartells tingués menys rellevància i no serà fins molt després que tornarà a prendre volada. Per ordre d'importància cal anomenar la Col·lecció Oller Garriga, que amb els anys seria adquirida per Jordi Carulla; la de Josep Termes, de cartells de la Guerra Civil, que passaria a la Fundació Figueras, actualment al reconstruït Pavelló de la Segona República de l'Exposició de París del 1937; i de la mateixa temàtica bèl·lica cal destacar, també, la que té l'Arxiu Nacional de Catalunya, i la de l'badia de Montserrat amb dos-cents exemplars conservats de forma impecable, a part d'una de petita del MNAC i la de la Biblioteca de Catalunya, que també té molts més cartells d'altres menes, inventariats amb fitxes manuals per matèries i encara no sistematitzats informàticament.

Per la seva banda, l'Institut del Teatre té uns sis mil exemplars relacionats amb l'escenari, i van des de finals del segle XIX, amb peces també procedents de la Col·lecció Plandiura, fins a l'actualitat. En canvi, com a paradoxa, el Museu de les Arts Gràfiques, ara relegat a "Unitat", a penes en té una dotzena amb cara i ulls, si deixem al marge els petits impresos. També hi ha museus i arxius d'arreu de Catalunya que han guardat els cartells de les festes majors i altres actes de caràcter local, un patrimoni, sovint de qualitat, que tampoc cal desmerèixer.

Però el gruix del col·leccionisme de cartells l'acaben tenint els privats. El més important de tots és, sens dubte, Lluís Carulla, que des de fa gairebé trenta anys està recopilant tots els cartells catalans i espanyols apareguts fins a l'entrada del sistema d'offset, a la dècada de 1960. Carulla declina esbrinar la quantitat que forma la seva col·lecció i remet als llibres de Postermil, l'editorial que ha escollit per a difondre-la: Catalunya en 1.000 cartells, España en mil carteles, La Guerra Civil en dos mil cartells (2 volums) i La Publicitat en dos mil cartells (2 vols.), una eina d'enorme utilitat per a especialistes, historiadors i públic en general. Rere seu, i en distància, se situa Marc Martí, amb un recull més heterogeni, però amb un 99% de presència catalana. Martí té uns tres mil cartells d'abans de la Guerra Civil i uns cinc de la pròpia guerra fins al 1960. L'interessen igualment els impresos en offset i per això estén la col·lecció fins a l'actualitat amb prop de cent mil exemplars més -en realitat és més d'un milió, perquè a partir de 1977 guarda una dotzena d'exemplars de cada un. Martí es mostra entusiasta i també es dedica a editar, en aquest cas monografies exhaustives dels principals autors. Fins ara ha publicat la de Ramon Casas, la d'Alexandre de Riquer i la de Josep Morell, i està preparant la de Gaspar Camps. Martí considera que el cartell català històric té reclam internacional, sobretot els de Riquer, i assegura que alguns cartells històrics sobrepassen els trenta mil euros a les grans subhastes.