L'ensenyament de la literatura
Amb el temps, i quan els plans actuals d'homologació de les titulacions universitàries hagin demostrat ser la pitjor de les eines que es podien fer servir per millorar l'ensenyament de les humanitats a la Unió Europea, tornarà a quedar clar que no hi ha res com l'ensenyança de la literatura per convertir un estudiant de lletres (o de ciències) en el ciutadà ideal en el si de les nostres societats i ordenacions polítiques. De moment, anem cap a la barbarització de tots els estudiants universitaris, també els de secundària, afectant això, que quedi clar, no solament els futurs llicenciats en lle...
Amb el temps, i quan els plans actuals d'homologació de les titulacions universitàries hagin demostrat ser la pitjor de les eines que es podien fer servir per millorar l'ensenyament de les humanitats a la Unió Europea, tornarà a quedar clar que no hi ha res com l'ensenyança de la literatura per convertir un estudiant de lletres (o de ciències) en el ciutadà ideal en el si de les nostres societats i ordenacions polítiques. De moment, anem cap a la barbarització de tots els estudiants universitaris, també els de secundària, afectant això, que quedi clar, no solament els futurs llicenciats en lletres, sinó qualsevol estudiant, de la carrera que sigui. Ara com ara, aquest procés no hi ha qui l'aturi; però de la mateixa manera que la cort de Carlemany, en plena barbàrie europea a l'Alta Edat Mitjana, va poder restaurar el llegat humanístic de Grècia, Roma i el Cristianisme, així mateix podem suposar que al segle XXV, potser al XXX, les coses es redreçaran i les humanitats tornaran a posseir el lloc centralíssim en l'educació del ciutadà que havien tingut fins fa molt pocs decennis.
La literatura permet tothom respondre més bé a la seva vocació d'ésser humà
Coneixedor d'aquest desastre, l'intel·lectual francès Tzvetan Todorov acaba de publicar un llibret (La Littérature en péril, París, Flammarion, 2007) en què analitza l'estat actual de l'ensenyament de la literatura a França, i reclama un retorn a maneres d'ensenyança més antigues, però més implicades en la sociabilitat i la civilització, i, sobretot, més vinculades a la comprensió intel·ligent, moral i política dels textos. Ho deixa clar en passatges com aquests: "La literatura ens procura sensacions irreemplaçables que fan que el món real esdevingui més carregat de sentit. Lluny de consistir en un simple afegitó [una assignatura maria] o una distracció reservada a les persones educades, permet tothom respondre més bé a la seva vocació d'ésser humà"; "La literatura posseeix un paper singular: a diferència dels discursos religiosos, morals o polítics, no formula cap sistema de preceptes"; "Si entenem d'aquesta manera la literatura i se n'orienta així l'ensenyament, ¿quina ajuda més preciosa podria trobar el futur estudiant de dret o de ciències polítiques, el futur treballador social o practicant de la psicoteràpia, l'historiador o el sociòleg? Tenir com professors Shakespeare i Sòfocles, Dostoievski i Proust, ¿no és potser aprofitar una mena d'ensenyament excepcional? ¿I no és patent que un futur metge, per exercir el seu ofici, tindria més coses a aprendre d'aquests professors que dels cursos de matemàtiques que determinen, avui dia, el seu destí?"
Tot això està la mar de bé. Però Todorov és incapaç d'entonar un mea culpa solemne respecte a aquest estat de coses. Ell va ser, juntament amb Gérard Genette i d'altres estructuralistes francesos dels anys 1970 -Barthes i Kristeva ja són una altra cosa-, qui va reintroduir el formalisme en l'ensenyança de la literatura a França i bona part d'Europa, qui va reduir la literatura a un esquematisme formal que fa basarda, qui va destronar barroerament tant la història de la literatura com allò que els nostres veïns sempre n'han dit "l'explication de textes " -almenys un indici del que entenem per hermenèutica-, i qui va des-polititzar, des-socialitzar i des-culturalitzar tant la literatura com el seu ensenyament. Quan Todorov es fa la pregunta retòrica: "Vaig participar en aquest moviment; ¿hauria de sentir-me responsable de l'estat d'aquesta disciplina en aquests moments?", hauria de respondre immediatament: "Sí; me'n faig responsable, i demano disculpes a tots els professors de literatura que s'han refugiat en quatre esquemes i quatre fórmules quasi matemàtiques per ensenyar literatura; demano excuses a tots els professors i lectors que es van pensar que la literatura només era una qüestió de forma
[també ho és, naturalment], i em flagel·lo amb xurriaques davant tots els lectors, escriptors i professors que han aprimat la literatura fins fer-ne un joc de criatures i una eina inservible per al millorament moral, estètic i polític de la ciutadania".
Però Todorov deu ser massa orgullós per fer una cosa axí. Tancat des de la seva immigració a França en la torre de vori que significa el CNRS de París, el búlgar fuig d'estudi i omple la part més substancial del seu llibret amb un resum de la història de l'estètica i la crítica literària des de la Il-lustració fins als nostres dies. (Per a això, i molt millor que això, ja tenim la imprescindible Historia de la crítica literaria del professor David Viñas, de la Universitat de Barcelona.) Si Todorov hagués posat més èmfasi en l'enorme devastació que ha significat l'estructuralisme en l'ensenyament de la literatura a les universitats europees i nord-americanes dels últims quaranta anys, llavors el seu llibre guanyaria molt en legitimitat. Perquè no és el moment d'escudar-se en els canvis d'orientació que ha sofert la literatura i el seu ensenyament als últims tres segles: és el moment d'actuar amb una gosadia que voreja, pròpiament, el que entenem per una revolució pedagògica que encara es troba molt lluny en l'horitzó.