Jujol desdibuixat

Va haver-hi un temps en què la sala barcelonina del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) a la plaça de la Catedral era un punt de referència obligada pels amants de l'art i la cultura. Joan Miró hi feia accions, s'hi reivindicaven l'ADLAN (Amics de l'Art Nou) i el marxant Dalmau, els artistes conceptuals hi exposaven i, naturalment, es donava a conèixer la millor arquitectura catalana del segle XX. Ara, sembla mentida que hi cabés tanta cosa. El 1971, Joan Tarrús va fer-hi l'exposició més rodona de Rafael Masó, amb projectes, dibuixos, fotografies i mobiliari; completa, ben farcida sense...

Va haver-hi un temps en què la sala barcelonina del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) a la plaça de la Catedral era un punt de referència obligada pels amants de l'art i la cultura. Joan Miró hi feia accions, s'hi reivindicaven l'ADLAN (Amics de l'Art Nou) i el marxant Dalmau, els artistes conceptuals hi exposaven i, naturalment, es donava a conèixer la millor arquitectura catalana del segle XX. Ara, sembla mentida que hi cabés tanta cosa. El 1971, Joan Tarrús va fer-hi l'exposició més rodona de Rafael Masó, amb projectes, dibuixos, fotografies i mobiliari; completa, ben farcida sense embafar, i perfectament polièdrica, donant el perfil de l'arquitecte gironí de manera justa i precisa, amb un catàleg modèlic, malgrat ser editat en blanc i negre i mitjans limitats. Després de Masó, el 1979, li va arribar el torn a Jujol, commemorant el centenari del seu naixement, amb una retrospectiva excel·lent, atapeïda i barroca, però malauradament sense catàleg. Deu anys més tard, el mateix COAC n'hi dedicava una altra, també sense catàleg però amb un nodrit monogràfic de la revista Arquitectura i Urbanisme. Aquesta segona exposició va viatjar després a Tarragona, Girona, Palma de Mallorca, Madrid i París, on va ser presentada al Centre Georges Pompidou. El 1999, se'n tornava a fer una altra al mateix lloc, L'Univers de Jujol, i, ara sí, amb un catàleg en color però amb escassa informació, tal com s'ha estilat en moltes publicacions luxoses de la postmodernitat.

Aquests dies, el Col·legi d'Arquitectes torna a envestir una nova exposició Jujol. Sembla que, amb tantes vegades com s'ha tocat el tema des de la mateixa institució, ja no hauria de quedar res per estudiar. Però resulta que cada vegada la cosa va perdent i tot és més superficial fins arribar a l'exposició d'ara que, de ben llarg, la menys aforntunada. Si algú que no conegui l'arquitecte tarragoní entra a visitar-la, en sortirà igual que abans. I, si en sap alguna cosa, segurament en sortirà bastant decebut. Més de la meitat de la sala s'ha dedicat a la promoció dels Tallers del Servei Educatiu d'Arquitectura -amb caixes de cartró amuntegades plenes d'andròmines i eslògans que volen resumir l'essència de l'obra jujoliana- convertida en una mena de guarderia infantil mig disfressada d'instal·lació artística. Però el més fotut del cas és la resta. Uns cortinatges enormes suporten simbòlicament unes vitrines de difícil visibilitat amb quatre coses, dispersades i fora de context, procedents de l'esplèndida església de Vistabella, de la qual no se'ns explica res. Després, travessades les bambolines de l'escenari tronat, ens endinsem per un passadís amb minses fotografies de la Torre dels Ous, en diversos estats de construcció.

Cal imaginar-nos que ens trobem dins d'una reconstrucció de l'esmentat edifici, ja que arribem a un ull d'escala mal insinuat, d'execució ràpida i poc destra. D'aquí estant, ens podem dirigir a un parell d'estances, cada una amb cinc o sis petits dibuixos penjats a la paret que no passen del pam quadrat, encantadors com gairebé tot el que ve de Jujol, però sense ordre ni concert, ni cap fil conductor.

Les dues habitacions desemboquen en espais residuals que no duen enlloc i es tanquen amb unes cortines que amaguen uns altres espais residuals, sense cap mena de sentit, ni racional ni escenogràfic, fins arribar a la vidriera del carrer que resta exclosa de l'exposició tal com, d'un bon temps ençà, s'estila al COAC potser per frenar una possible allau d'empipadors passavolants. I aquí s'acaba tot, si deixem de banda uns crèdits inacabables i un full de sala que més val no comentar. De fet, des de l'entitat se'ns pot recriminar perfectament que les activitats van dirigides als col·legiats i no estem convidats a la festa. Els temps en què el Col·legi s'adreçava a tota la societat potser ja han quedat enrera, i ara només s'està exclusivament pels de casa. Junt amb les retrospectives del 1979 i del 1989, l'aproximació més seriosa sobre Jujol és la que Mariàngels Fondevila va fer al MNAC sobre la seva faceta de dissenyador.

Llavors, l'obra de l'arrauxat arquitecte va omplir amb esplendor les sales temporals del Palau Nacional, i encara no hi va ser tot, ni de bon tros. I és que Jujol dóna per molt i potser val la pena no desaprofitar-lo. Mentrestant, a cinc-cents metres de la plaça Nova, dia a dia s'acaba de descolorir el seu grafitti blanc, vermell i or a la paret de Santa Àgueda encastada a la muralla, fet l'any 1907 per honorar el rei Jaume I dins d'un projecte general d'intervenció dirigit per Gaudí. Els murs no es guixen -això només ho pot fer Tàpies al balcó principal del Macba- i, en un moment donat, es va eliminar l'extraordinària i profanadora calligrafia jujoliana. Però com que Jujol era un beat de cap a peus -es col·locava només amb tres avemaries- des del cel, persistent i miracler, fa aparèixer el seu arabesc al·lucinat quan plou, per si a un polític se li encén la bombeta i decideix recuperar-lo.

Jujol, fragments i transformacions

Col.legi d'Arquitectes de Catalunya.

Demarcació de Barcelona

Plaça Nova, 5,

Barcelona

Fins al 19 de gener