Saber mirar
Llibre dels minuts
Gemma Gorga
Columna
Barcelona, 2006. 68 pàgines
Poesia 1979-2004
Pere Rovira
Proa
Barcelona, 2006. 158 pàgines
Dos professors universitaris dedicats a explicar literatura als joves. Dues persones submergides en el món de les lletres, des de perspectives diferents. Dues veus que saben mirar, que escolten, i que publiquen sense el sotmetiment a les modes o a les presses. Dos llibres meditats i rodons.
Al primer, Llibre dels minuts, Gemma Gorga (Barcelona, 1968) recul...
Llibre dels minuts
Gemma Gorga
Columna
Barcelona, 2006. 68 pàgines
Poesia 1979-2004
Pere Rovira
Proa
Barcelona, 2006. 158 pàgines
Dos professors universitaris dedicats a explicar literatura als joves. Dues persones submergides en el món de les lletres, des de perspectives diferents. Dues veus que saben mirar, que escolten, i que publiquen sense el sotmetiment a les modes o a les presses. Dos llibres meditats i rodons.
Al primer, Llibre dels minuts, Gemma Gorga (Barcelona, 1968) recull, en 60 petites proses poètiques, el sojorn de la mirada -de la mirada de la ment, de la mirada de les paraules- damunt un instant codificat que, de fet, és l'excusa de la unitat del llibre, potser una hora. Com als seus llibres anteriors (El desordre de les mans, 2002, i Instruments òptics, 2005), la feina de Gemma Gorga és doble: la fabricació d'una imatgeria potent que captivi el lector i la depuració del poema perquè no tingui cap element que no hi sigui essencial. Essencial per a l'escenari i per al sentit. La idea, per exemple, del cos que, en el moment de morir, pesa una mica menys perquè li ha fugit l'ànima, no és convertida en una disquisició barroca inacabable, sinó que queda reduïda a la màxima efectivitat a través de la comparança amb el llibre acabat d'obrir: el llibre nou que tenim entre les mans potser pesarà menys un cop n'hàgim acabat la lectura (pàg. 21).
Aquesta lleugeresa hàbil i minuciosa, ens mena també a l'anàlisi de l'oblit, de les petites ferides, del dolor, dels moments que ens poden fer albirar la tragèdia, que són examinats amb una precisió quasi entomològica, amb les "pinces de la intel·ligència", que diu l'autora. De la bombolla de sabó hem de cercar-ne la bellesa de l'esfera, per, aleshores, saber aplicar aquesta abstracció a una certa immunitat envers el dolor (p. 55). Sempre concentrada en el detall subtil -en l'espai en blanc que la tipografia deixa entre una lletra i la lletra següent (p. 63)-, Llibre dels minuts s'allunya una mica dels motius dels llibres anteriors de Gemma Gorga, sobretot en la dicció, però mantenint la mateixa fermesa i seguretat en la delicada operació de triar els pretextos i la forma amb què els ha de presentar als seus lectors. N'acabem la lectura amb la satisfacció íntima d'haver estat acompanyats d'una gran sensibilitat, aliena a tota grandiloqüència o escarafall. "La felicitat s'assembla a un monosíl·lab. Per la seva senzillesa estructural. També, per la brevetat amb què ens visita la boca" (p. 66).
Poesia 1979-2004, de Pere Rovira (Vila-seca, 1947) fa justícia plena a una llarga trajectòria, no prou ben coneguda del públic lector, que va tenir no fa gaire dues fites ben destacades: La mar de dins (2003), premi Carles Riba 2002, i els textos incomparables del Diari sense dies (2005), un dels exemples més reeixits de prosa apareguts l'any passat. Aquest volum aplega els quatre llibres publicats amb anterioritat per Pere Rovira, amb supressions i esmenes; correccions que el poeta justifica perquè atorga al conjunt el sentit d'una obra sola, ja que és "un comentari, una crítica de la vida" que, a diferència d'aquesta, es pot corregir. Quan, a més, algú tan estricte com Rovira és capaç de confessar, referint-se al seu primer llibre, Distàncies (1981), que, com a lector actual, hi troba "ingenuïtat i pedanteria" però que, al mateix temps, ha salvat de les tisores molts poemes perquè ha volgut ser "més fidel a l'agraïment que a la severitat", hem de saber llegir l'alt valor d'aquestes afirmacions. D'una banda, la capacitat per reconèixer ingenuïtat i pedanteria, dos extrems igualment abundosos en el conreu de la poesia, i saber separar-los de la poesia de debò, i, d'una altra banda, tenir la capacitat d'adonar-nos que l'agraïment, l'emoció sincera envers els altres, ha de tenir un pes no gens menystenible al costat de la severitat. La qualitat humana ha estat salvada, com a condició primera de l'art. Comencin, si us plau, llegint l'últim poema d'aquesta Poesia , titulat Emília canta, en què la veu que ens parla -certament el poeta- s'adreça a la seva filla, combinant un passat i un futur que són construïts des de l'escriptura del present, tot plegat per donar-nos la lliçó moral que no cal donar lliçons ("que no aprengui a enyorar, que només canti / la cançó del present") i veuran com l'autor s'ha parat a rumiar de què paga la pena parlar a un mateix, i als altres. I, al costat d'aquest, d'altres poemes que sempre ens poden fer companyia, companyia prudent, assenyada (Distàncies, Octubre, L'innocent, Aniversari, Poeta de mig segle, Una fruita estranya, El xiscle...).
Complau pensar que els bons poetes també poden ser professors i que, seny, saviesa i construcció literària no tenen perquè militar en trinxeres enfrontades. Llegiu aquests dos llibres i segur que us en convencereu.