Poderós estimulant
La Rectificació. Cabòries,
exhortacions i premonicions
sobre Catalunya
Diversos autors
Destino
Barcelona, 2006. 253 pàgines
Paral·lelament a l'avenç de l'anomenada societat de la informació, creix també la importància dels mitjans de comunicació com a difusors de plantejaments polítics i espai de debat ideològic. Els mitjans s'han convertit en el punt de trobada entre lectors amb ganes de conèixer i reconèixer, polítics disposats a convèncer i intel·lectuals amb voluntat d'influir.
Aquesta tendència, entre formativa i...
La Rectificació. Cabòries,
exhortacions i premonicions
sobre Catalunya
Diversos autors
Destino
Barcelona, 2006. 253 pàgines
Paral·lelament a l'avenç de l'anomenada societat de la informació, creix també la importància dels mitjans de comunicació com a difusors de plantejaments polítics i espai de debat ideològic. Els mitjans s'han convertit en el punt de trobada entre lectors amb ganes de conèixer i reconèixer, polítics disposats a convèncer i intel·lectuals amb voluntat d'influir.
Aquesta tendència, entre formativa i interessada, es fa especialment visible a la premsa escrita, obligada a donar un valor afegit al seu producte: ara, a més d'informar, han de ser capaços d'interpretar, analitzar i fins teoritzar. I el més important: s'han de fer entendre per un públic ampli i no especialitzat. Tot plegat ha provocat la capacitació d'uns articulistes cada vegada més acadèmics i d'uns acadèmics cada vegada més articulistes -en el sentit que en ambdós casos hauran d'adaptar-se a llenguatges sintètics sense renunciar a argumentacions complexes.
Una bona mostra d'aquesta agraïda simbiosi és el llibre La Rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya, on sis articulistes ens ofereixen la seva visió sobre el tripartit, el procés de l'Estatut i la relació de Catalunya envers Espanya i el món. En el primer dels sis assajos, l'escriptor Antoni Puigverd és especialment bel-ligerant pel que fa al procés estatutari i en detecta tres defectes: fantasia ideològica, insensatesa política i irredemptisme sentimental. Es pot parlar més alt, però no més clar. Puigverd segueix amb un retrat dels vicis i pecats originals del nacionalisme català per, tot seguit, argumentar quina seria la seva Catalunya ideal.
En el segon, a través de l'analogia de la Brigada Pomorska, el periodista Enric Juliana fa un acurat diagnòstic del que ha significat el procés de l'Estatut, així com de les reaccions que va provocar a l'entorn polític madrileny. Excel·lents, per aclaridores, les citacions de Jordi Pujol -"Però què es pensaven que és Espanya?"- i de l'ex-cap del Gabinet d'Aznar - "O la OPA o el Estatut, però las dos cosas a la vez no van a poder ser"-. A La Catalunya global, el periodista Lluís Bassets obre el zoom i ens fa cinc cèntims de l'impacte que ha tingut a nivell internacional la proposta del nou Estatut, i sense deixar passar la temptació d'analitzar críticament la gestió del tripartit, s'endinsa en un tractat de postnacionalisme, també global, tot reivindicant "un catalanisme que no ens tapi els ulls". El politòleg Albert Brandachell practica la seva coneguda heterodòxia envers el futur de la llengua catalana i, sobre la base "d'un catalanisme que hauria de distanciar-se de la matriu filosòfica de l'estat-nació que encara l'inspira, i més concretament, hauria de desempallegar-se de la ideologia lingüística d'aquesta matriu", intenta rebatre les teories predominants en la sociolingüística catalana. En el text més dens, el catedràtic d'Història Contemporània Josep Maria Fradera analitza el pensament polític del segle XIX i fins al tripartit, posant l'èmfasi en els fonaments del catalanisme conservador. L'autor critica les actuals elits polítiques i socials i, sense manies, afirma que "tot l'ordit i la trama de la cultura catalana i de la cultura feta a Catalunya s'ha podrit de dalt a baix pel clientelisme polític, les subvencions i una divisió de país a la valenciana, en moros i cristians". En un text breu però intens, l'assagista Ferran Sáez, des d'una perspectiva ben diferent de les anteriors, situa el debat del segle XXI en el terreny de les identitats, siguin religioses, nacionals, culturals o de gènere. Especialment suggerent l'anàlisi sobre l'actual cosmopolitisme -"el veritable ciutadà del món és l'habitant del suburbi", afirma Sáez- i ben trobada la comparativa Titànic / Torres Bessones per explicar les diferències entre el món d'ara i el d'abans.
Malgrat que es fa difícil fer-ne una valoració global -el subtítol diu més del contingut que no pas el títol-, el llibre es construeix sobre la triple base de la constatació, la proposta i el mètode. Els autors volen "cridar l'atenció sobre els desperfectes que el procés d'aprovació del nou Estatut ha provocat en la vida pública catalana", per tot seguit proposar, se suposa que a l'elit política, una rectificació basada en una "dialèctica més sincera amb la realitat".
Els sis assajos són un exemple d'aquella agraïda simbiosi que dèiem: informació de qualitat, imponent bagatge, tant històric com teòric, i excel·lència en la transmissió de la tesi que es defensa. Amb tot, si bé són especialment precisos en l'anàlisi del present i el passat, decauen quan intenten, els que ho fan, assenyalar cap on ha d'anar La Rectificació que demanen. Diuen que un nacionalista és algú que constantment s'està llepant la ferida, que no és sinó la manca o impossibilitat de tenir Estat. Doncs bé, els assajos que critiquen la ruta seguida, o bé sembla que malden per tornar al seny i ordre del peix al cove, o bé carreguen massa els neulers a un tripartit que, d'acord que ni amb gràcia ni amb fortuna, intentava crear un nou simbolisme en les relacions Espanya-Catalunya -i a l'inrevés- a través d'un Estatut que precisament podria haver atenuat una ferida que també és realitat. D'altra banda, en les benintencionades tesis d'encaix estatal s'abusa de la perspectiva interna i es troba a faltar la resposta a un factor que s'ha fet especialment visible: ¿hi ha algú a l'altra banda?
La Rectificació va dirigit a un públic políticament ampli, però és especialment recomanable a nacionalistes de ferida molt oberta, massa acostumats a desacreditar intel·lectuals com els que firmen el llibre, i recomanable també per a socis i simpatitzants del tripartit, que, a banda de disfrutar-ne el contingut, els pot servir per no repetir errors en aquesta segona oportunitat. Perquè més enllà d'afirmacions més o menys encertades i tesis més o menys discutibles, el gran valor del llibre és que demostra ser un poderós estimulant que incita al coneixement, la reflexió i el debat. D'això es tracta.