Llengua viperina

Escritores contra escritores

Albert Angelo

Pròleg de Jordi Costa

El Aleph Editores

Barcelona, 2006. 174 pàgines

Un servidor va organitzar a la Universitat de Barcelona, a les darreries dels anys 1970, una sèrie de sessions amb el títol general de Lectures de Poesia Catalana, a la qual van ser convidats la pràctica totalitat dels grans poetes del Principat encara vius en aquell moment: J. V. Foix, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Manent, Joan Vinyoli i Joan Brossa. Va caldre visitar els poetes un per un per mirar de convèncer-los ...

Escritores contra escritores

Albert Angelo

Pròleg de Jordi Costa

El Aleph Editores

Barcelona, 2006. 174 pàgines

Un servidor va organitzar a la Universitat de Barcelona, a les darreries dels anys 1970, una sèrie de sessions amb el títol general de Lectures de Poesia Catalana, a la qual van ser convidats la pràctica totalitat dels grans poetes del Principat encara vius en aquell moment: J. V. Foix, Salvador Espriu, Pere Quart, Marià Manent, Joan Vinyoli i Joan Brossa. Va caldre visitar els poetes un per un per mirar de convèncer-los a visitar una institució que, en realitat, sempre ha despertat sospites i recels entre la ciutadania. Van venir tots, llevat de Salvador Espriu, que va enviar una joveneta Marina Rossell a llegir els poemes en lloc seu. Però l'anècdota tenia un altre propòsit: a mesura que hom va passar a casa de tots i cada un dels poetes esmentats es va adonar que la primera cosa que feien era preguntar qui més havia estat convocat a aquesta sèrie de lectures; i la segona cosa que feien era malparlar, tots i cada un d'ells, de tots i cada un dels altres. Espriu va ser el més prolix i viperí; Foix va ser el més circumspecte; Pere Quart, el més exagerat; Manent, el més indirecte; Brossa, el més rotund; Vinyoli, el més abrandat. Hom suposava la comunitat dels grans poetes vius de Catalunya agermanada i amb bona química pel mig; però va resultar que la sinceritat que conferia la intimitat d'aquell primer contacte va despertar la imaginació furiosa dels poetes, va desencadenar les llengües i va encendre, en graus diversos com ja he dit, el poder de les invectives, amb un grau d'humor certament variable.

Sembla que ha estat així tota la vida i a totes les latituds. Els escriptors no es poden veure els uns als altres; o, si més no, quan li agafen mania a un seu col·lega, aquest ja pot preparar-se de debò, perquè és habilitat coneguda en els poetes l'art de la maledicció, tant com ho és l'art de la bona dicció: així sembla que hagi estat d'ençà que el món és món. Vet aquí que ara un entomòleg (com Nabokov) i un clarinetista (com Benny Goodman) de gran renom a la comarca de l'Estany, fill d'Avinyonet de Puigventós per més senyals i amb un nom que us fa pensar de seguida en un pseudònim (potser endebades, és clar), Albert Angelo, magari d'origen italià, ofereix al públic un llibre que és antologia de certes i grans perles trobades dintre la closca de les ostres de la literatura universal de qualssevol temps. En traduirem algunes quantes al català.

Fent una distinció entre escriptor i escrividor que s'assembla molt a una famosa distinció que va establir Roland Barthes, l'homònim d'aquest, Roberto Bolaño -el més llengut de l'antologia-, diu d'Isabel Allende: "Em sembla una mala escriptora, ras i curt, i anomenar-la escriptora és donar-li corda. Ni tan sols em sembla que Isabel Allende sigui escriptora, és una escrividora". El mateix Bolaño, reblant la crítica contra Allende, diu de Paulo Coelho: "La prosa de Coelho, també pel que fa a la riquesa lèxica, és pobra. Quins són els seus mèrits? Els mateixos que els d'Isabel Allende. Ven llibres". Nabokov no es talla en parlar de Jane Austen: "Em disgusta la Jane i, de fet, estic ple de prejudicis contra totes les dones escriptores. Pertanyen a una altra classe. Mai no he trobat res a Orgull i prejudici"; ni en parlar de Samuel Beckett: "Tot hi és tan gris i incòmode que al final sembla que pateixi de constants malestars de bufeta, com de vegades li passa a la gent gran quan dorm"; ni en esmentar Hemingway: "Vaig llegir-lo per primera vegada a mitjans dels anys quaranta, no sé quina cosa sobre toros, pilotes i campanes [bulls, balls and bells , en anglès], i va repugnar-me". Josep Pla deia de Pío Baroja que "escrivia els adjectius com un ase etziba els pets", i de Camilo José Cela diu Sánchez Ferlosio: "Fa trenta anys que no el llegeixo. És un pelma. I m'importa un rave que li hagin donat el Nobel". Samuel Butler, ell tan anglès, va dir del seu compatriota Carlyle -que es cartejava amb Goethe!-: "Déu va ser molt bo en permetre que Carlyle i la senyora Carlyle es casessin l'un amb l'altra, perquè així van ser desgraciades dues persones en comptes de quatre". No deixa de produir satisfacció callada que Huidobro pensés de T. S. Eliot que era "un mediocre, un petit Claudel provincià i llauna".

Poster Wilde tenia un tros de raó quan opinava que "el senyor Henry James escriu narrativa com si fos una obligació desagradable". I Lucía Etxebarria, que rep de valent per part dels altres, diu una cosa molt sensata sobre Kundera: "És un pesat, a part el fet que les seves novel·les són sempre la mateixa, amanida amb una mica de rollo filosòfic".

De tant en tant, s'agraeix tanta sinceritat i opinions així de contundents.