Partitures 'ad hoc'

Just abans d'entrar en aquest petit univers de bellesa sostinguda, el visitant llegeix uns versos de Philipe Jaccottet (A la luz del invierno, 1977): "Habría querido hablar sin mágenes. Sólo empujar la puerta...| Pero para lograrlo | Tengo miedo, incertidumbre, a veces piedad: | No se vive mucho tiempo como los pájaros | en la evidencia del cielo. | Y vuelto a caer a tierra, | no se ve ya en ellos precisamente sino imágenes | O sueños". Aquest preludi poètic és la clau de sol d'una partitura secreta, protegida de la pèrdua, amagada en la candidesa de la foscor que pugna amb el dia, donc...

Just abans d'entrar en aquest petit univers de bellesa sostinguda, el visitant llegeix uns versos de Philipe Jaccottet (A la luz del invierno, 1977): "Habría querido hablar sin mágenes. Sólo empujar la puerta...| Pero para lograrlo | Tengo miedo, incertidumbre, a veces piedad: | No se vive mucho tiempo como los pájaros | en la evidencia del cielo. | Y vuelto a caer a tierra, | no se ve ya en ellos precisamente sino imágenes | O sueños". Aquest preludi poètic és la clau de sol d'una partitura secreta, protegida de la pèrdua, amagada en la candidesa de la foscor que pugna amb el dia, doncs no vol morir. Paraules en l'avantsala d'un reialme escrutat només pels ulls de la imaginació, que després es tornen prosa merescuda en el concert de les ombres.

Mayte Vieta (Blanes, 1971) ha trobat una nova dimensió per a les seves fotografies -la majoria, en format mitjà, es van exhibir fa poc més d'un any a la galeria barcelonesa Dels Àngels- ara instal·lades en un espai de rotunditat oceànica, els antics Tinglados del port de Tarragona, projectades en les parets, a les quals incorpora elements escultòrics: un bosc ple d'escales on viuen ocells en amena conversa i projectors que serveixen de nius d'imatges tranquil·les, en equilibri amb la desmesura.

Fotografies enigmàtiques, instal·lades en un centre byronià, avançades a un argument de romanços metafísics (¿ Cims borrascosos?), doncs aquests paisatges de colors incerts tracten del cel i de l'infern, del món veritablement "caigut" de les emocions, d'escenes de lluita, com aquelles en què el personatge de Charlotte Brönte, Catherine, es descriu com "una exiliada, una deixalla... del que havia estat el meu món", afegint, "Perquè he canviat tant? ¿Perquè la meva sang corre en un tumult infernal per unes poques paraules?". Una pujada de l'infern al cel, el desordre rebel, la caiguda de l'ésser humà i el seu jo en la nit dels temps. El pas, en fi, de la inocència, de la infantesa mig salvatge, al temps heroic del lloc real. La gran "cambra" de Vieta està revestida de paisatges violents que no reprimeixen el desig; no són una runa desolada, sinó refugi d'ocells que busquen els seus buits quimèrics en la imaginació de les ànimes que penetren en ell. Una vegada fora del recinte, observem la sortida de la lluna, que marca molts dels esdeveniments.

Més poesia de pentagrama. La instal·lació que Arno Fabre (Llimotges, França, 1970) ha portat a l'Espai 13 de la Fundació Miró representa una pluja de notes musicals, un "element" meteorològic beneficiós que converteix la música en alguna cosa visible, d'encanteri màgic. Dropper 01-Dispositif orchestral pour huit percussions et gouttes d'eau és un treball produït per Le Fresnoy Studio National des Arts Contemporains, última entrega del cicle Hi havia una vegada , comisariat per Marie-Thérèse Champesme i Pacale Pronnier.

El "luthier" Fabre és un artista de gran versatilitat. Fotògraf, pintor, ballarí i músic, la seva obra tracta de com els humans ens relacionem amb el paisatge i amb el nostre propi cos, amb les seves incapacitats i fragilitat. Dropper01 és un treball produït el 2003 per aquest reputat estudi francès i neix de l'associació de les pràctiques digitals, sonores i escultòriques.

Observem al terra de l'espai un conjunt d'objectes quotidians: olles, fustes i tambors; són els "captadors sonors" que reben l'impacte de les gotes d'aigua. El programa d'ordinador MaxMSP permet composar o reproduir partitures Midi i calcular les pautes rítmiques dels 24 "gotejadors". Les vibracions sonores són amplificades perquè el visitant, que es passeja al voltant dels "instruments", rebi els sons-textures de manera particular. Durant aquest "concert" a mida, l'espectador escolta uns "arranjaments" diferents en funció de la seva peripècia per la sala.

Ara ho sabem: el molest degoteig de l'aixeta mal ajustada o tancada ha deixat de ser una tortura. La pluja tamborilera pot ser un model de composició musical, molt menys molest que els acords d'un nen en les seves primeres classes de flauta.

La fragilitat del món

Mayte Vieta

Tinglado 2

Moll de la Costa, Tarragona. Fins al 30 de juliol

Dropper 01-Dispositif orchestral pour huit percussions et gouttes d'eau

Arno Fabre (Cicle Hi havia una vegada)

Espai 13, Fundació Miró

Parc de Montjuïc, s/n, Barcelona. Fins al 30 de juliol