Recomanem

Assaig

Els incòmodes en vida solen guanyar-se els aplaudiments en la mort. És el cas del cantautor alcoià Ovidi Montllor, que a partir de la seua mort, ara fa vint anys, ha viscut un procés de recuperació, reivindicació i simbolització molt important. I molt merescut, és clar. En aquesta línia arriba Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, del també alcoià Jordi Tormo, una obra fragmentària que s’endinsa en una de les facetes menys conegudes d’Ovidi: la poesia, tant la seua pròpia com la relació amb la d’altres poetes ben coneguts. No es tracta, doncs, d’una bi...

Assaig

Els incòmodes en vida solen guanyar-se els aplaudiments en la mort. És el cas del cantautor alcoià Ovidi Montllor, que a partir de la seua mort, ara fa vint anys, ha viscut un procés de recuperació, reivindicació i simbolització molt important. I molt merescut, és clar. En aquesta línia arriba Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, del també alcoià Jordi Tormo, una obra fragmentària que s’endinsa en una de les facetes menys conegudes d’Ovidi: la poesia, tant la seua pròpia com la relació amb la d’altres poetes ben coneguts. No es tracta, doncs, d’una biografia, sinó d’una sèrie de retalls –textos sobre l’autor, material inèdit d’aquest, fotografies– que ajuden, tots plegats, a alçar novament una figura oblidada després d’una Transició que no va voler saber res dels qui cantaven alerta contra tot i per tot.

Assaig

Crisi, postmodernitat, hiperrelativisme i xarxes socials. Aquest és, més o menys, el panorama davant el qual es troba el periodisme el 2015, i el que reflexiona el periodista i professor Albert Sáez en El periodisme després de Twitter. Notes per a repensar l’ofici, un assaig molt notable –guanyà el XVIII premi Joan Fuster dels Octubre– que mesura les pors apocalíptiques dels uns i les eufòries digitals dels altres. Que el periodisme tal com l’havíem conegut fins ara ha mort és, no debades, el punt de partida d’unes línies crítiques i raonables, potser massa reiteratives però molt reveladores. Un al·legat per la transformació d’una professió necessària, que necessita reconéixer errades i recordar el que va ser, perquè, al capdavall, i com deia Bassets, “si tots som periodistes, ningú no és periodista”. Molt recomanable.

Narrativa

Que de xiquets tots volíem ser futbolistes és mentida. I és que no són tots, però en aquesta riba del món, sí la majoria. I ho volíem per moltes raons, algunes de ben complexes i fredes –diners i negoci ací i allà–, d’altres, més simples i bategants: en la gespa hi ha els herois. I on hi ha els herois hi ha el somni. Miquel Nadal, precisament, ha tornat a la gespa i als somnis. De fet els ha unit en tretze contes clàssics reinterpretats des de la banqueta, en un llibre il·lustrat per Luis Galbis. L’ha titulat Somiar gols i entre les seues pàgines tornem als contes de sempre amb una pilota pel mig. Els títols? Una declaració d’intencions: “El futbolista de plom”, “Els tres davanters” o “El capità feliç”.

Infantil

L’alboraier Vicent Sanhermelando, després de publicar algunes novel·les juvenils, com Esperant la lluna plena, debuta en el camp de la literatura infantil amb Ximo Potter i el col·leccionista de mòbils. Una història protagonitzada per un actor atípic, heroi de circumstàncies, que ompli una novel·la amable, que es fa de llegir, il·lustrada per Núria Feijoó i escrita en una primera persona lleugera. “No heu imaginat mai que sou els protagonistes d’una pel·lícula?”, es pregunta Ximo, i és que ell és el principal de la producció que prepara son pare. A partir d’ací, és clar, no podia faltar la dosi de misteri i d’aventura que s’espera d’una obra adreçada als més menuts.

Poesia

De vegades hi ha notícies bones i humils: naix una nova editorial al País Valencià i ho fa amb poesia. És Edicions del Buc i arriba amb València Nord, de Teresa Pascual, un poemari despullat, de breus degoteigs de versos que defugen el realisme i s’abonen a la suggestió, entre metres diversos i algun sonet. Per damunt de tot, però, una voluntat, “la voluntat de dir”, d’escriure: la voluntat de ser/ el clam”. Poemes, déiem, que assenyalen el camí, però que no ens hi porten del braç. Camins d’una ciutat boirosa que hi apareix, ací i allà, en llambregades, sense explicitar-se. Una ciutat que roman entre l’ombra. València Nord, escrita amb tota la voluntat, sí, i també amb tot el convenciment que “Tan sols el que deixem/ guarda la diferència”.