La literatura i els déus

La literatura, la nostra, és això que comença amb Homer, amb els convits o assemblees dels déus de l’Olimp que comenten els viatges d’Ulisses o disputen sobre la còlera d’Aquil·les: Zeus i companyia —o el destí, que és diví, tant se val— planant sobre la vida dels herois de tragèdia, i així podríem continuar. Sense oblidar que l’altra gran literatura èpica i sagrada, que és la sànscrita, també comença amb els quatre llibres del Veda, llibres que no tenen autor diví ni humà, sinó que són ells mateixos eterns i divins, i per tant immutables i exactes. Per no parlar de l’heroi Gilgamesh de Sumèri...

La literatura, la nostra, és això que comença amb Homer, amb els convits o assemblees dels déus de l’Olimp que comenten els viatges d’Ulisses o disputen sobre la còlera d’Aquil·les: Zeus i companyia —o el destí, que és diví, tant se val— planant sobre la vida dels herois de tragèdia, i així podríem continuar. Sense oblidar que l’altra gran literatura èpica i sagrada, que és la sànscrita, també comença amb els quatre llibres del Veda, llibres que no tenen autor diví ni humà, sinó que són ells mateixos eterns i divins, i per tant immutables i exactes. Per no parlar de l’heroi Gilgamesh de Sumèria, el del llibre potser més antic de tots, escrit sobre fang cuit, amb aquell primer cant que comença: “Al qui tot ho ha vist, jo el faré conegut a la terra: parlaré d’aquell que ho va experimentar tot”. I així, en efecte, podríem continuar parlant, dels antics i dels moderns, dels grecs i de tots els altres, de la creació del món, narrada en l’altre llibre fundacional de la nostra cultura, la Bíblia hebrea, i de Mahoma, que va rebre l’Alcorà ja escrit de mans d’Al·là i va fundar així una altra gran llengua literària, l’àrab també diví, immutable i perfecte. En fi, no pensen vostés que és poca cosa, tot això, no creguen que són obres ràncies, antigues i passades: són simplement la fundació de tot, de l’escriptura literària i també d’aquelles idees, imatges i temes sense els quals res del que ha vingut després hauria estat possible. Explicava Roberto Calasso, a propòsit del seu llibre La literatura i els déus, que tot allò que ha vingut —i ha passat— després d’aquests orígens no altera el fet fonamental que és aquesta relació amb la dimensió divina, amb allò que pertany a l’esfera dels déus. I els llatins sabien també que sense el record dels déus, o el referent dels mites, poca cosa es podia entendre de la vida. Som nosaltres, els cristians i postcristians, els qui ens volem desentendre dels déus, i no podem. Amb un sol Déu, amb majúscula, pensem que ja ho tenim tot explicat i tot fet, i quan aquest Déu, tan absolut i tan abstracte, es mor de mort natural o cultural, pensem que ja no ens cal cap dimensió per damunt de la humana. Qui sap si no és un dels errors més greus del nostre temps. I mentrestant, cada tardor arriba la rentrée, amb més milers de nous llibres inútils.