Elogi de Leonardo Borràs

Un país tan sols es pot construir amb el treball abnegat de molts. Henry Adams escrivia que un mestre mai no sap on acaba la seua influència i és totalment cert. Un bon mestre pot canviar la vida de molts, pot reconduir els estímuls innats, pot ser cabdal i definitiu per a molts indecisos. L’escultor Leonardo Borràs pertanyia a aquest grup de persones que, des d’una discreta lluita, anava deixant la marca sobre el seu paisanatge. A Algemesí, i a la Ribera del Xúquer. Era una força natural, un instint preclar, un do innat: ell em deia, mostrant-me significativament les mans, que amb elles havia...

Un país tan sols es pot construir amb el treball abnegat de molts. Henry Adams escrivia que un mestre mai no sap on acaba la seua influència i és totalment cert. Un bon mestre pot canviar la vida de molts, pot reconduir els estímuls innats, pot ser cabdal i definitiu per a molts indecisos. L’escultor Leonardo Borràs pertanyia a aquest grup de persones que, des d’una discreta lluita, anava deixant la marca sobre el seu paisanatge. A Algemesí, i a la Ribera del Xúquer. Era una força natural, un instint preclar, un do innat: ell em deia, mostrant-me significativament les mans, que amb elles havia criat els seus fills, i amb elles havia aconseguit fer art en un país del tot indolent i contrari a les vel·leïtats creadores. El poble valencià es mostra intractable amb els creadors, i de tot en fa mofa. Aquesta terra, pel motiu que siga, origina genis a gargots, i aquests han d’emigrar, quasi sempre a altres terres llunyanes. O bé tornar-se una mena de malcarats, com Ignasi Pinazo, amagat a la Godella més pobra i popular. És difícil crear a València, i tota pulsió creadora, sobretot si és avantguardista, produeix tal allau de crítica i menyspreu que resulta, per a molts, insuportable. Jordi Teixidor encara recorda la virulència de la crítica valenciana quan, allà als anys seixanta, va exposar les seues obres abstractes en la galeria del benemèrit Mateu. I, encara així, en aquest país hi ha herois que suporten les maledicències, o senzillament les collonades del paisanatge, i que intenten des del treball i l’esforç traure una mica de raó. Leonardo Borràs pertanyia a aquest grup de ciutadans, d’il·lustrats de trinxera, que en el camp més erm i complicat va saber portar llum i exemple. La seua obra escultòrica, honesta i pulcra, ha estat molt elogiada, sobretot les seues terracotes. Però, a més a més, va introduir a la Ribera el deler per l’art, com em va reconéixer en una ocasió Manuel Boix. I molts li estan agraïts, i els ha servit de mestre i d’espill on emmirallar-se, de refugi espiritual i intel·lectual. Josep Esteve Adam i Pepe Pellicer, dos pintors excel·lents d’Algemesí, han sigut deixebles seus, i molts altres, més joves. Leonardo Borràs va morir el passat 18 de setembre, a l’edat de noranta-un anys. Me’n vaig assabentar per casualitat, perquè fins i tot en la mort fou discret i gran.