Una invisibilitat amarga: les escriptores valencianes de postguerra

Sense entrar en debats agres i eterns, sembla una evidència que, llevat d’excepcions heroiques, la literatura en català feta per dones ha rebut durant dècades menys atenció de la merescuda. Un silenci mediàtic parcial, però obvi, que afecta tant obres bibliogràfiques com manuals escolars. I és que, fins i tot entre els ascetes de les lletres, seria complicat trobar un o dos amables voluntaris que recitaren alguna escriptora insigne més enllà de la sacrosanta Isabel de Villena, potser Víctor Català o, ja encarada la fosca etapa final del fosc franquisme, un tòtem com Mercè Rodoreda.

El s...

Sense entrar en debats agres i eterns, sembla una evidència que, llevat d’excepcions heroiques, la literatura en català feta per dones ha rebut durant dècades menys atenció de la merescuda. Un silenci mediàtic parcial, però obvi, que afecta tant obres bibliogràfiques com manuals escolars. I és que, fins i tot entre els ascetes de les lletres, seria complicat trobar un o dos amables voluntaris que recitaren alguna escriptora insigne més enllà de la sacrosanta Isabel de Villena, potser Víctor Català o, ja encarada la fosca etapa final del fosc franquisme, un tòtem com Mercè Rodoreda.

El seu gremi, no debades, ha patit una injustícia que no era sinó l’extensió en paraules d’una postergació social. Si parlem de les escriptores valencianes, lluny del centre cultural barceloní, el buit és clamorós. I especialment entre les que van escriure durant una postguerra que per a alguns durà quaranta anys. Dones, valencianes i escriptores en anys de veus baixes. Qui són? La dramàtica simplicitat de la pregunta demana una resposta.

Ara fa cinc anys que va morir Carmelina Sánchez-Cutillas, un dels últims i més grans estendards d’una generació d’escriptores a contracorrent. Polièdrica, de formació universitària i curiositat global, el seu camí és solcat d’investigacions en història o literatura medievals, d’articles divulgatius, de poemaris... i d’una enorme novel·la, Matèria de Bretanya, narrada amb la boca xicoteta i la dolçor als llavis, per a “arrapar els records com qui arrapa la terra dels avis”. Era el 1975. Cinc anys després va publicar el seu últim poemari, Amic i Amada. Després callà parcialment, i s’assegué a contemplar una tímida desfilada de reedicions i, fins i tot, d’algun homenatge. Més tard, el 22 de febrer de 2009, callà del tot.

“El seu silenci, relativament voluntari, significa, al nostre parer, la pèrdua de vint-i-nou anys de creació d’una de les plomes més interessants de la literatura catalana contemporània”. Ho diu Maria Lacueva en Elles prenen la paraula. Recuperació crítica i transmissió a les aules de les escriptores valencianes de postguerra, una tesi doctoral encara inèdita, però que properament, quan siga publicada, representarà el primer estudi global sobre les lletraferides valencianes nascudes entre la fi del segle xix i la Guerra Civil. I un crit consistent contra l’oblit, que n’acompanyarà d’altres, discrets però bondadosos, com les jornades que prepara l’associació Paraula Viva a la Societat Coral el Micalet de València. Seran el 6 i el 7 de març, i s’hi llegiran i es recitaran textos de Sánchez-Cutillas i de totes les escriptores valencianes de postguerra. Huit dones i huit veus.

Beatriu Civera va recordar que  les escriptores valencianes eren tan excepció com  Rodoreda o Roig

Allà, doncs, a més de la veu de Sánchez-Cutillas, ressonarà la d’Anna Rebeca Mezquita (1890-1970), autodidacta d’una llengua a què seria fidel, poeta del paisatge que un dia plorà amargament perquè el seu poble, Onda, no va entendre el pregó de festes, escrit amb tota l’estima, però també amb tota la rigidesa d’una normativa encara amb dubtes. Una mica més enllà parlarà Maria Ibars (1892-1965), mestra valencianista, que escrigué a l’ombra del Montgó històries ara oblidades i poemes que decoren dignament el passeig de les Rotes de Dénia. Al seu costat escoltarà Matilde Llòria (1912-2002), poeta en gallec, català i castellà, inclosa en l’Antologia de poesia valenciana 1900-1950 de Joan Fuster ilaprimera dona que guanyà el Premi València de poesia en català, el 1960.

Quan Llòria s’assega serà el torn de Beatriu Civera (1914-1995), narradora de pedra picada, autora de nou novel·les de les quals només dues serien publicades, i de milions de paraules entre Jocs Florals i llibrets de falla. Lúcida sempre, com quan va recordar que ella o qualsevol de les escriptores valencianes eren tan excepció com Mercè Rodoreda o Montserrat Roig. La següent serà Sofia Salvador (1925-1995), que amb Jardinet publicà el primer recull signat per una dona a la postguerra. Era el 1947. Després vindrien més versos, històries i assaigs, ara dispersos entre mil i una publicacions periòdiques, invisibles per a la crítica. El contrast serà evident amb Maria Beneyto (1925-2011), la més coneguda d’elles, i decidida des de jove a escriure en castellà, però també en una llengua que no era la de l’escola ni, en el seu cas, la de casa. Una Beneyto eternament incòmoda, que no es va casar mai ni amb cap home ni amb cap motlle.

Els aplaudiments s’apagaran a poc a poc amb la veu de Maria Mulet (1930-1982), autora impenitent de literatura infantil i una de les precursores en la seua introducció a les escoles. Ella i les seues històries per a xiquets seran els últims, potser per a recordar-nos qui som i d’on venim. I també, és clar, qui van ser i d’on van vindre aquelles huit dones valencianes que un dia van decidir escriure perquè tot estava per fer, encara que no fóra possible.