Xarxes subtils

Moltes vegades l’art no significa res, és pura contemplació passiva o reflexiva, una icona de caire sagrat o metafísic, hipnòtica i benefactora. Això passa, sobretot, en l’obra abstracta, perquè no estableix un pont directe amb la representació. Però expressar sentiments i experiències sensorials concrets també és un dels camins de l’art, malgrat que aquest anhel, que és individual, a vegades es quedi a mig camí quan ha de connectar amb els altres i, sovint, l’obra plàstica comuniqui menys del que pretén l’autor, o bé l’hagi de vestir amb massa literatura per fer-la comprensible i, per tant, q...

Moltes vegades l’art no significa res, és pura contemplació passiva o reflexiva, una icona de caire sagrat o metafísic, hipnòtica i benefactora. Això passa, sobretot, en l’obra abstracta, perquè no estableix un pont directe amb la representació. Però expressar sentiments i experiències sensorials concrets també és un dels camins de l’art, malgrat que aquest anhel, que és individual, a vegades es quedi a mig camí quan ha de connectar amb els altres i, sovint, l’obra plàstica comuniqui menys del que pretén l’autor, o bé l’hagi de vestir amb massa literatura per fer-la comprensible i, per tant, quedi velada a un segon terme a partir de la interrelació amb altres disciplines.

L’obra de Soledad Sevilla (València, 1944) se situa entre l’abstracció i la representació, sense excloure tampoc el món de les sensacions, i ho uneix tot de manera polièdrica en una sola cosa. Una part fonamental de la seva producció se centra en espais concrets amb una forta càrrega simbòlica com la Alhambra, el castell de Vélez Blanco —sense el fabulós pati renaixentista, que va ser venut i traslladat als EUA i ara forma part del Metropolian Museum de Nova York—, o, més recentment, els assecadors de tabac de la Vega de Granada, la visió dels quals conforma el corpus central de l’exposició que té ara a R+, nom resultant de la fusió de les galeries Raina Lupa i Mas Art.

A Arquitectura agrícola, les barraques de fusta, fent gelosia perquè passi l’aire, i les xarxes negres industrials de fil de plàstic, situades en un paratge desolat i estrany, creen una atmosfera fantasmagòrica i alhora sensual. L’artista s’hi imbueix al bell mig, hi flota i n’extreu les sensacions que li produeixen per passar-les a la pintura i l’escultura amb un resultat reeixit i, de passada, ben entenedor. Les malles ondulants es converteixen en geometries sensibles que al final ja no volen dir res, més enllà del pur goig de la mirada sobre un llenç tatuat. Per la seva banda, les llenques de fusta de les casetes es transformen en estructures flonges i acollidores de paper, cartró o metall en tres dimensions. Complementen l’exposició, en espais separats tal com fa de manera habitual R+, el quadre instal·lació No todo es azar, en el qual una sèrie de nombres capicua, recollits per l’autora al llarg dels anys, adquireixen calidesa per mitjà de la llum canviant, i també Mylayne —en homenatge al fotògraf francès Jean-Luc Mylayne, especialitzat en ocells—, en la qual fa un exercici subtil sobre la representació i el diàleg entre la pintura i la fotografia.

Joan Hernández Pijuan era un guaperes sensible, de cabells platejats i ulls blau mediterrani, que s’emmirallava en els altres. L’obra, elegant i complaent, li reflectia a la perfecció aquesta depurada coqueteria de Narcís. Igual que Joan Vilacasas, ell va establir una relació directa entre el gravat i la pintura en una simbiosi perfecta. I, com Soledad Sevilla, transfigura el paisatge en geometries elàstiques, sensibles i elegants. Eude, amb l’encert que la caracteritza quan fa exposicions de gravats, fa un repàs als aiguaforts i aiguatintes d’Hernández Pijuan, des dels anys seixanta fins a les darreres produccions del nou segle.

Per a Antoni Tàpies, en canvi, la relació amb l’obra gràfica li seria més dificultosa fins que no va trobar tallers tan bons i primmirats, com és el cas de Joan Roma, que assolirien al tòrcul la qualitat d’originals de gran volada. En l’obra gravada de Tàpies s’hi troba el millor i el pitjor de la seva trajectòria. I això es pot comprovar a la galeria Joan Gaspar. A la planta baixa hi ha la superba sèrie de xilografies de la Suite Erker, cinc papers de gran format i curta tirada, del 1992. En canvi, al primer pis hi ha un conjunt indiscriminat de gravats i litografies dels anys seixanta i setanta amb moltes imatges reivindicatives d’una Catalunya emergent enmig de la negror del darrer franquisme; hi planeja tothora el groc, un color que, tractat per Vermeer, és sublim, o arrabassador en Van Gogh, però que en el cas que ens ocupa resulta demolidor.

Las lunas oscuras. Noche, de Soledad Sevilla (esquerra), i una obra d’Hernández Pijuan de la sèrie Del jardí.